Pacte
Dimecres 26 de juny 2013
Primera reunió com Déu mana del Pacte Nacional pel dret a decidir. N'estic content. El poble ho vol. En Guardiola també ha fet la seva feina allà a la Baviera. A la sorda i a la callada, tots fem feina. Ara toca desacreditar Esquerra i a l'Oriol. Porucs, poc compromesos, prepotents, intransigents ... i ho diu gent covarda compromesa amb la ruïna que suposa continuar al Reino. Endavant, ja s'ho faran. Ens fan creure el que volen, bramen els derrotistes. Segur que sí, però m'ho puc creure o no i posar-hi el límit que cregui oportú. Tinc el meu criteri i porto masses batzegades per a no saber a on estic i a on vull anar a raure. El pensament no s'atura i la il·lusió tampoc. El que atura és la por i el patiment estèril. Creure amb el que voldrien que cregués els derrotistes ho trobo mesquí i buit de contingut. Ara toca via fora. Al pacte hi eren els que hi havien de ser i, algun que hi era millor que no hi fóra i els que estaven convidats i no hi eren que vagin a demanar pinço al Borbó. Els dos que no hi han volgut ser, ni falta fan ni faran en un futur proper, aquests sí que hauran de decidir de veritat alguna cosa més. Aquesta tarda a l'Oracle en Lucena; patètic, polític de la por, del tremendisme i sense cap mena de discurs consistent. Federalista de novel.la de Valle-Inclán. Em torno a demanar, i no em canso de repetir-ho, què coi els hi ha donat el Reino a aquesta mena de gent que viu i treballa aquí i que no hi hagi manera que en vulguin marxar? Desubicació? De debò que no ho entenc.
Primera reunió com Déu mana del Pacte Nacional pel dret a decidir. N'estic content. El poble ho vol. En Guardiola també ha fet la seva feina allà a la Baviera. A la sorda i a la callada, tots fem feina. Ara toca desacreditar Esquerra i a l'Oriol. Porucs, poc compromesos, prepotents, intransigents ... i ho diu gent covarda compromesa amb la ruïna que suposa continuar al Reino. Endavant, ja s'ho faran. Ens fan creure el que volen, bramen els derrotistes. Segur que sí, però m'ho puc creure o no i posar-hi el límit que cregui oportú. Tinc el meu criteri i porto masses batzegades per a no saber a on estic i a on vull anar a raure. El pensament no s'atura i la il·lusió tampoc. El que atura és la por i el patiment estèril. Creure amb el que voldrien que cregués els derrotistes ho trobo mesquí i buit de contingut. Ara toca via fora. Al pacte hi eren els que hi havien de ser i, algun que hi era millor que no hi fóra i els que estaven convidats i no hi eren que vagin a demanar pinço al Borbó. Els dos que no hi han volgut ser, ni falta fan ni faran en un futur proper, aquests sí que hauran de decidir de veritat alguna cosa més. Aquesta tarda a l'Oracle en Lucena; patètic, polític de la por, del tremendisme i sense cap mena de discurs consistent. Federalista de novel.la de Valle-Inclán. Em torno a demanar, i no em canso de repetir-ho, què coi els hi ha donat el Reino a aquesta mena de gent que viu i treballa aquí i que no hi hagi manera que en vulguin marxar? Desubicació? De debò que no ho entenc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada