Natura

Dimarts 18 de juny 2013

Quan he vist les imatges de la Val d'Aran m'ha vingut a la memòria un post del bloc d'en Miquel Colomer d'Arenys de Mar sobre la salvatgia i la tirania de la natura. La natura vista com una entitat egoista que només va a la seva, que no respecta ni a mort ni vius, ni arbres ni pedres ... res de res ... i tothom a mercè de les seves gràcies, dels seus capricis i de les seves ires. Hi puc estar relativament d'acord. No en sóc un admirador, no peco per excés, i tampoc en sóc un detractor, no peco per defecte. Me la miro de lluny i intento que m'amoïni el més mínim com jo a ella. No som ni amics ni enemics, m'estimo més badar per qualsevol casc antic urbà o contemplar un capitell romànic d'un claustre que gaudir d'una floreta primerenca o d'una glacera, no sabria com dir-ho. Dec tenir una certa ànima aristotèlica que es permet algunes vegades el seny i altres la rauxa i que sempre va tirant. Seny i rauxa, manera molt catalana de definir l'excés i el defecte aristotèlic; manera que ho vol dir tot, però que no diu res en concret. On deu ser el punt mig aristotèlic? Serà l'anar fent o l'anar tirant qui dia passa any empeny? Massa Aristòtil, a vegades cal una mica Plató sense massa rauxa ... prou de filosofies. La natura mirada com una entitat platònica de bellesa, de perfecció ... un miratge com el del mite de la caverna ... embolcall seductor que un dia se't transforma i se t'emporta sense cap mena de respecte per més que n'hi hagis tingut i l'hagis tractada amb una delicadesa que no es mereix. Ingrata.

Comentaris