Còlic mental
Dijous 6 de juny 2013
Poderoso caballero es Don Dinero, ironia i sàtira d'uns versos de Quevedo adients ara que han empresonat a un banquer. Un cap d'esquila.la deixat de banda pels amics de pupitre de tota la vida i fugits en els moments de necessitat. Ara els serà útil per tapar les vergonyes de tots plegats. No el disculpo, s'ho mereix. Sarcasme i ironia del tot al res en poques hores. Tot sembla de pa riure. El sarcasme i la ironia fan riure. Deuen funcionar com a teràpia al tremendisme i actua com a pal·liatiu existencial. No repara el problema, només el perpetua una sensible amarguesa i aprofundeix la ferida provocant certa incapacitat de buscar solucions. En dec ser consumidor, com també en sóc de mala llet evacuada per orificis poc adients. És obvi que el seu ús aparenten intel.ligència i transporta fora els indicis de la ximpleria. L'amargor deu ser el pas previ o la primera estació del trajecte cap al món de la ironia. Agafar-s'ho tot en conya. Capacitat d'amagar frustracions i poder-se'n riure. L'altre camí, el de l'amargor absoluta o precipitació cap a la bogeria. La brama fàcil i, fins i tot la grolleria, es sol pensar que és signe d'imbecil·litat i de buidor intel.lectual. No ho crec del tot, és necessària com ho és el sexe o l'alcohol. El perill està sempre en l'excés o en el defecte. En essència el món i els seus valors són eterns. Petites millores, petis avenços i etapes de regressió i el diner davant de tot i sempre fa guanyar als mateixos, els que ens aboquen a les etapes regressives de la història. Tothom hi cau, cap solució, ironia, sarcasme i anar tirant i no sé si ha quedat clar el que vull dir ... és un còlic mental espontani.
Poderoso caballero es Don Dinero, ironia i sàtira d'uns versos de Quevedo adients ara que han empresonat a un banquer. Un cap d'esquila.la deixat de banda pels amics de pupitre de tota la vida i fugits en els moments de necessitat. Ara els serà útil per tapar les vergonyes de tots plegats. No el disculpo, s'ho mereix. Sarcasme i ironia del tot al res en poques hores. Tot sembla de pa riure. El sarcasme i la ironia fan riure. Deuen funcionar com a teràpia al tremendisme i actua com a pal·liatiu existencial. No repara el problema, només el perpetua una sensible amarguesa i aprofundeix la ferida provocant certa incapacitat de buscar solucions. En dec ser consumidor, com també en sóc de mala llet evacuada per orificis poc adients. És obvi que el seu ús aparenten intel.ligència i transporta fora els indicis de la ximpleria. L'amargor deu ser el pas previ o la primera estació del trajecte cap al món de la ironia. Agafar-s'ho tot en conya. Capacitat d'amagar frustracions i poder-se'n riure. L'altre camí, el de l'amargor absoluta o precipitació cap a la bogeria. La brama fàcil i, fins i tot la grolleria, es sol pensar que és signe d'imbecil·litat i de buidor intel.lectual. No ho crec del tot, és necessària com ho és el sexe o l'alcohol. El perill està sempre en l'excés o en el defecte. En essència el món i els seus valors són eterns. Petites millores, petis avenços i etapes de regressió i el diner davant de tot i sempre fa guanyar als mateixos, els que ens aboquen a les etapes regressives de la història. Tothom hi cau, cap solució, ironia, sarcasme i anar tirant i no sé si ha quedat clar el que vull dir ... és un còlic mental espontani.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada