Degotalls

Dijous 12 de setembre 2013

Ja vaig fer via. Cosa d'ahir. Avui empatx. El que es va fer ja està fet i es va veure. Va estar molt bé, em va agradar molt. Vaig i vàrem fer història. És important. Les interpretacions, les que són i cap em sorprèn. Tots en el mateix lloc, en els plantejaments de sempre. Enrocats. La gent que érem allà, un pas més. Bona part dels que haurien d'haver estat al davant no hi eren. No em valen excuses i menys les de mal pagador. Jo i molts vam complir i els que no hi eren, eren lliures de no ser-hi, faltaria més i no tots van ser majoria silenciosa. No cal mentir tant. Molts ara es posen medalles i només se les mereixen els que ho han muntat, els altres sobren i ara els toca respondre, prendre decisions, gestionar el que es vol i ho saben. A l'altra banda, el de sempre, la culpa del món i mai pensar quina part en tenen ells del merder. Gota autocrítica, no cal. Millor que se'n vagin a prendre un café con leche a la Plaza Mayor i es cuidin de reparar els degotalls de el Congreso de los Diputados, encara que ho facin fer a una empresa subcontractada d'una altra que també ho sigui. Modus vivendi institucionalitzat. M'ha arribat que la primera reparació que es va fer, la de la chapuza, només va valdre quatre milions i l'empresa que hi treballava era propietat d'un conegut president de futbol. Degotalls arreu. Ara, aires d'autor madrileny. Estic llegint un llibre d'en Javier Marías, m'agrada, los enamoramientos; prosa excepcional, història de façana, molt espanyola, aparença d'amor ideal, enamorats com òlibes i realitat parella als degotalls que s'escolen paret avall i ensorren edificis que semblen fets de fang i que ningú repara. Tot façana, no en saben. És impossible.