Em fa ràbia

Dimarts 10 de setembre 2013

Escric això en un estat de molta mala lluna. Un dia que puc fugir de la insuportable rutina de cada dia, estic refredat i no puc sortir. Rabieta de criatura que no se'm tolera. Em fa ràbia, molta ràbia. Tinc necessitat de sortir, de fer coses i ara sóc conscient que en faig més aviat poques i no estic fet per això. No, no m'agrada. A la vida s'han de tenir inquietuds i il.lusions i no cal viure sempre en un estat de tot m'està bé i anar tirant. Desubicació existencial. No m'ho crec ni ho vull i entenc, encara que no ho comparteixo, a la gent que ja li va bé viure d'aquesta manera. No m'omple allò d'anar de la feina a casa i de casa a la feina, encara que la feina m'agradi. Cal quelcom més, i no sé massa el què o potser ho sé massa, la mala lluna em fa embolicar. Voldria que la vida no fóra tan simple, ni tan obrera ni tan burgesa i que no ens la féssim complicada, sembla una incongruència. Ja sé que estic dient bestieses i que la realitat és la que és. L'únic que la puc variar d'alguna manera sóc jo i m'hauria de conformar si no sóc capaç d'assolir-ho. Em queixo i gemego i no estic protestant. Ara estic refredat, està plovisquejant, fa fresca i millor que no surti. En sóc conscient i el sentit comú lògicament s'imposa, però em fa ràbia i si no s'entén que no s'entengui; també em toca entendre actituds i accions dels altres i me les haig d'empassar amb patates i callo o crido. Un ritual esperat de cada any: anar al Casino a menjar alguna cosa i participar de la marxa dels vigatans. Una rutina si es vol, anual que trenca la diària que poc em plau. Avui no es pot, en sóc conscient. M'estimo més ser-hi demà, però em fa ràbia, molta i per adobar-ho acabo d'escoltar en Mas, alumne avantatjat del mestre del voler i doldre. Inconcrecions. Bones paraules, bones intencions i no sé si massa res més ... no .. no ho sé ... no em refio dels convergents ... no hi puc fer més ... com Sant Tomàs ... fins que no toqui les llagues de Cristo ...