Protestar o queixar-se

Dilluns 9 de setembre 2013

He estat pensant, ja sigui pel que he anant llegint i escoltant durant el dia, sobre la presentació del dissabte de la candidatura del Madrid 2020. Trobo que molta premsa ha passat d'una eufòria desmesurada, de donar-ho tot per fet i de menysprear als adversaris a trinxar a Déu i a sa mare. La premsa d'aquí no ho ha fet. Som diferents i es nota en tot. Solem tirar pel camí mitger i ens perd, o ens guanya, un excés de prudència i de llagoteria servil històrica nefasta. Sentia gent, fins i tot jo ho vaig pensar en algun moment, que li sabia greu per la gent d'allà Madrid. Pèrdua de negoci, menys treball, encara que hauria estat precari, pel turisme, per la promoció de la Villa, factors importants a tenir en compte i tot se n'ha anat en orris. Projecte molt dèbil. En certa manera que si se'm volgués fer o em volgués creure la realitat sorgida i el descoratjador panorama sortint després del nyap, no en podia ser un altre: la decepció d'aquella gent. No, penso que no cal compadir-los més enllà del què ha passat. Cal compadir a una gent d'una comunitat autònoma artificiosa, fruit del café para todos y este sin leche, que ni la volen i que majoritàriament han votat a la gent que els han portat al ridícul del dissabte? Faltaria més! Que no es queixin ni gemeguin, no els calia confiar en qui han confiat i els ha donat aquest imatge al món. Els altres, els que no hi han confiat i que formen part de la Villa y Corte, que protestin i reivindiquin si volen, en tenen tot el dret; és més, els és un deure i una obligació.