En essència iguals
Dimecres 25 de setembre 2013
Darrerament solo posar una aplicació maniàtica a les petites coses de cada dia i m'adono que mai m'ho havia plantejat i no puc arribar a saber massa si sempre ha estat així, diria que no. No era tampoc de fer les coses sobre la marxa, però les entomava tal com venien, ara intento fer sempre el mateix i força de la mateixa manera i no em comporta plena comoditat. No sóc el mateix, he canviat certs hàbits i costums. Aprofito o desaprofito, depèn com es miri, aquesta cua d'estiu calorosa de vespres i matins frescos. Tardes esplèndides al sofà de casa llegint i escoltant música. Rutina d'escriure al blog, com una obligació volguda i no soferta. Surto poc, no vaig gaire enlloc per anar, hi vaig sempre a fer alguna cosa. Abans badava més, ara no em cal com una quotidianitat; si ho faig, ho faig com una excepcionalitat, és diferent. És difícil, i cada dia més, que m'arribi fins a Plaça si no he quedat amb algú al Casino. Divendres va estar el darrer dia que vaig anar a Plaça, em sentia content, era plaent una estona, gaire esgota. Molta gent, però ningú en concret. No coincidència d'hores. És possible que algú conegut, si hi va, hi vagi més tard, a l'hora que vaig a dormir. Desfasament. Tampoc m'agrada, ja, voltar sol com un mussol, la bona gent diuen que fa mal efecte i a mi me'n sol fer més la gent que poca feina tenen si la malgasten mirant el que fan els altres. Estic com enclaustrat. Certa vida de monjo sense fe ni mística. No em desagrada del tot. Hores molt marcades i disciplinades. Conscient que em mancaria una sacsejada. No sé si als monjos els sacsegen mai o es deixen sacsejar. Secret de confessionari. Llarga vida i poca vida, la justa per estalviar el no sé què. Efecte Yourcenar, memòries d'Adrià, un d'aquells llibres que saps que és bo pel simple fet que ho és i no cal donar-hi més voltes, t'embolcalla. Literatura majúscula. Segona lectura i hi penso tornar més endavant. De la categoria de Proust, de Mann, de Carpentier, de Céline o de Dostoiewski, per citar-ne alguns dels que considero imprescindibles. El temps, les èpoques, semblen no passar, de Roma, d'Itàlica parla i tot sembla actual ... les mateixes dèries, els mateixos homes i les mateixes dones, tots iguals malgrat les tecnològics i els entorns històrics ... en essència iguals.
Darrerament solo posar una aplicació maniàtica a les petites coses de cada dia i m'adono que mai m'ho havia plantejat i no puc arribar a saber massa si sempre ha estat així, diria que no. No era tampoc de fer les coses sobre la marxa, però les entomava tal com venien, ara intento fer sempre el mateix i força de la mateixa manera i no em comporta plena comoditat. No sóc el mateix, he canviat certs hàbits i costums. Aprofito o desaprofito, depèn com es miri, aquesta cua d'estiu calorosa de vespres i matins frescos. Tardes esplèndides al sofà de casa llegint i escoltant música. Rutina d'escriure al blog, com una obligació volguda i no soferta. Surto poc, no vaig gaire enlloc per anar, hi vaig sempre a fer alguna cosa. Abans badava més, ara no em cal com una quotidianitat; si ho faig, ho faig com una excepcionalitat, és diferent. És difícil, i cada dia més, que m'arribi fins a Plaça si no he quedat amb algú al Casino. Divendres va estar el darrer dia que vaig anar a Plaça, em sentia content, era plaent una estona, gaire esgota. Molta gent, però ningú en concret. No coincidència d'hores. És possible que algú conegut, si hi va, hi vagi més tard, a l'hora que vaig a dormir. Desfasament. Tampoc m'agrada, ja, voltar sol com un mussol, la bona gent diuen que fa mal efecte i a mi me'n sol fer més la gent que poca feina tenen si la malgasten mirant el que fan els altres. Estic com enclaustrat. Certa vida de monjo sense fe ni mística. No em desagrada del tot. Hores molt marcades i disciplinades. Conscient que em mancaria una sacsejada. No sé si als monjos els sacsegen mai o es deixen sacsejar. Secret de confessionari. Llarga vida i poca vida, la justa per estalviar el no sé què. Efecte Yourcenar, memòries d'Adrià, un d'aquells llibres que saps que és bo pel simple fet que ho és i no cal donar-hi més voltes, t'embolcalla. Literatura majúscula. Segona lectura i hi penso tornar més endavant. De la categoria de Proust, de Mann, de Carpentier, de Céline o de Dostoiewski, per citar-ne alguns dels que considero imprescindibles. El temps, les èpoques, semblen no passar, de Roma, d'Itàlica parla i tot sembla actual ... les mateixes dèries, els mateixos homes i les mateixes dones, tots iguals malgrat les tecnològics i els entorns històrics ... en essència iguals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada