En terra de ningú

Dijous 1 de maig 2014

Paradoxa: dia del treball dedicat al descans més rotund i més absolut. Probabilitat real de no fer res i estar tot el dia reclòs a casa o sortir pel simple fet de sortir sense alegries, sense cap horitzó que no vagi més enllà de la sortida per manca de no saber què fer. Llegir, escoltar música i veure la tele a estones, no més del que solo fer sempre i del que, potser, molts no fan. Cap mena de celebració. Cap mena de manifestació sindical. Els sindicats, els partits polítics, els grans empresaris, els petits prou feina tenen a tirar endavant, la gran banca i la incompetent ignorància de molts treballadors, potser vaig errat, però cada dia tinc més la sensació que tots plegats ens han portat al punt a on som ara. Masses anys a les trinxeres i cada bomba caiguda occeix un ideal. Pocs me'n deuen quedar, d'ideals, sempre algun al sarró, és cert. Destrucció continuada de la societat del benestar. Avui viuré una jornada benestant i espero no acabar malhumorat per un excés de consciència de tot plegat, la que no caldria per viure en el món del benestar inconscient. Cap i a la fi, el benestar deu ser cosí germà de la inconsciència no reivindicativa, de la manca de compromís, que tot anirà rodat sense necessitat de vetlla constant i de l'exclamació només el dia que la reforma laboral i les retallades salvatges de drets socials bàsics t'afecten. Renaixement sobtat de la consciència quan ja no hi ha res a pelar, de saber que els sindicats, la gran patronal, la gran banca, ja han fet la seva feina, la seva, i, nosaltres, els treballadors, amb la particular insídia, no hem fet res de res ... sí, viure en una mena de terra de ningú. Conscientment en formo part.