Missa de la coronació hongaresa

Dijous 16 de maig 2014

He estat sol tota la tarda. Ho estaré tot el vespre. Soparé i aniré a dormir amb els llençols pelats i freds. La Cristina arribarà quan dormi. He escoltat una peça de Liszt, un vinil que em van comprar a Budapest en una botiga que es fa dir Concerto hanglemezbolt, situada al barri antic darrere el parlament. No hi estat mai i m'agradaria. Es tracta de la missa de la coronació hongaresa. Una peça estranya i gens coneguda que agreixo de tot cor als cunyats i els nebots de Barcelona que me la van fer arribar. M'agrada descobrir, conèixer, tafanejar sense ser tafaner i poder ser capaç d'apreciar perles d'aquesta mena, com un dia ho va ser la música maçònica de Mozart, oculta i poc divulgada. No fa pas masses dies, treia la pols als llibres de la prestatgeria. Em va aparèixer l'acàcia de Claude Simon. Ha estat un d'aquells llibres oblidats que m'han marcat. També vaig reservar un record per les ones de la Virgina Woolf. Recomanables. Record llunyà, sí, molt llunyà, de Simon, nouveau roman, que no diu res, però que ho diu tot. Reflexions d'un personatge que torna de la primera guerra mundial, recreant-se en els seus pensaments, aïllat i només pensaments i experiències sense estar connectades en el món que li toca viure i, a més, se li en fot. És lícit, ve d'on ve i potser el món ja no té massa sentit. Difícil de llegir. Difícil d'entendre. Llegir a petites glopades, a petits tastets. Literatura del detall, de les sensacions, de les impressions, les que sobten i toquen la fibra, la de cadascú, la que en solen dir sensible i no cal un estil molt definit, nouveau roman, potser, ni una estructura gramatical impecable. Ho celebro, m'importa més el què es diu que la manera com es diu. Les ones, estil més acadèmic. Tampoc passa res. Una gent que s'endinsa mar endins en una barca. Parlen, pesquen, mengen, beuen, passen el dia, viuen, petites impressions i petites vivències que fan el relat grandiós, el què m'interessa potser de la literatura en un sentit majúscul més enllà d'estils i de formalismes. Em costa d'empassar quan encara, a hores d'ara, llegeixo coses com els arbres vençuts de la Maria Mercè Roca o el vés a saber on és el cel de la Blanca Busquets. Conscient de poder pixar fora de test. Massa correcció, sonar a paroles, paroles un xic buides de contingut i previsibles que no van més lluny enllà del lloc a on haurien d'anar. Sensació de voler agradar pel plaer d'agradar. Estil impecable i correcte. Ser massa dolç és córrer el perill que se't mengin i quedar fos, no ho sé, m'ho penso. Insipidesa. Escenari i impacte de baix nivell, sense trempera, que, sense dir res, res de res, es diu poca cosa. No sé si s'entén massa el que vull dir. Petites grans impressions a l'acàcia i a les ones; la petitesa és sublim, complicada i, a estones, poc agradosa. Un plus, un valor afegit, l'escandalitzar que dóna testimoni de la complexitat de la condició humana quan es despulla sense pudor, sense pensar si agradarà o no, pensi com pensi i és capaç de plasmar-ho en un paper abans de mecanografiar, sense complexos i dir-ho tot tal com raja. El nu de la vida, del sexe, de tot plegat, potser per això és pecat i mal vist sempre que no es faci d'amagat o dins els cànons formals establerts, vés a saber.