La manca de crítica

Dissabte 3 de maig 2014

En un país on la veritat és allò que li diguin que sigui, la realitat deixa literalment d'existir, i tot esdevé possible tret d'allò que ens diuen que no ho és. Els fills de la mitjanit. Salman Rushide. Concepte universal. Global. Intemporal. Independència del Pakistà. Possible a qualsevol indret, cultura, ideologia ... intoxicació, com la història de la bufetada, com les queixes del ministro del interior, ximpleria que no és ximple ni innocent. Mentida amb un percentatge de veritat mentiderament superlativitzada. No sé si m'explico. Dolenta la manca de crítica, vingui d'on vingui, tant o més que l'abundància, la hipercrítica, el que a voltes em sol passar; qüestionar i criticar-ho tot. Cercar la mesura sense que et prenguin el pèl sabent que sempre te'l prenen fent-los saber que t'adones que te'l prenen. No sé si m'explico. Herència del pare de quan érem a Llançà i anàvem a missa el diumenge. Em feia escoltar i comentar el sermó del capellà. Lògica. Si es va a missa, cal escoltar i aprendre, si no no cal anar-hi. No empassar-se les mentides ni les manipulacions del sistema, les bones i les dolentes, les que hi pots estar d'acord o en desacord, les que t'agraden o les que et desagradem. El mateix. No empassar i tot i així agafar certes indigestions. Crítica i opinió, el no creure o creure poc en els amaniments i en els estofats. Somethin Stupid  ... Sinatra.