Que et caci la lleona

Dijous 29 de maig 2014

Sempre he considerat gratuït atribuir a algú que no ha estat educat atorgar la llicència i el nominatiu de persona mal educada. Poc encertat i allunyat de la meva realitat. A algú no educat només se'l pot definir com a no educat. Educació com aprenentatge, com acceptació d'unes pautes i d'uns comportaments, la resta no em sembla educació, pasturar més enllà d'una tolerància mal entesa. S'educa a casa i es complementa a l'escola, se sol dir i ho crec. No m'és vàlid allò del campi qui pugui i el tot és pàtria. Turbulències, bullangues de l'era tecnològica post industrial d'extrema violència, a Sants, a poca estona de casa. Protestes lícites que no comparteixo en les formes ni, encara menys, amb la gent que les porta a terme. Una colla de mal criats els més ingenus, la resta quelcom més obscur i tendenciós. Els ingenus, els que s'ho creuen, educats en una mena de tolerància nascuda de l'educació intolerant d'uns avis envers els seus pares; ho suposo. Extrems. Mai arribar al punt mig, la meva obsessió. Alternatius sense alternatives que es desacrediten sols quan es manifesten com es manifesten. Paraules o objectius vans de cerca d'un món millor nascut arran d'una crisi lletja, fosca i trista. Víctimes. Tots en som. Rebel·lia inútil si es crema mobiliari i es va a garrotades. Tampoc serveix de res ser massa pacífic, reclamar repòs i tranquil·litat, tampoc, i remugar sempre, recolzar el no fer res que caracteritza als que arriben o passem de la cinquantena, dels que volem viure en pau i amb les necessitats més o menys cobertes. Tampoc val exclamar quan venen les garrotades. No sóc conservador. Reclamar justícia, un estat just quan ens fan viure en un estat injust i rapinyaire manat  per una elit extractiva i només som capaços d'indignar-nos quan el politicastre que avergonyeix quan vol parlar anglès i l'educat empresari, el ben parlat, el devot i adinerat, vés a saber com i de quina manera, s'abracen humanament pel gol en temps afegit i no ens manifestem pels culpables, ells, com d'altres de la mateixa mena, de la crisi i de la crispació. Només acumulem ràbia, frustració i molt poca reivindicació. Remugar com les vaques, com els xais, pasturar per la sabana, esperant que una lleona et caci i se't mengi el lleó, els de la mena  que se solen esverar pels gols del seu arrogant equip.