Paisatges verdaguerians

Diumenge 11 de maig 2014


Tavèrnoles, Folgueroles, la coral, l'escola de música de Folgueroles a la sala polivalent de Tavèrnoles, un lloc on em costaria viure. Massa idil·li, massa natura, massa sempre el mateix i incapacitat d'acostumar-m'hi. No ho he provat i cap ganes en tinc. Ànima inquieta. Diades verdaguerianes. Som al cor de Osona rural. No apostrofo, una llicència que em permeto sabent que ho faig. Verdor esplendorosa i boscos profunds al llindar de la Selva i només a set o vuit quilòmetres de Vic. Estelada a l'entrada del poble i als balcons de les poques cases. Gats aturats al mig del carrer sense emprenyar i on ningú els emprenya. Acostumats. Església tancada. Romànic de l'onzè segle. Rústica i ben conservada per fora. A Can Janot, el nou, a peu de carretera, assegut a fora escrivint, sense que ningú em vingui a demanar, olor de carn de xai a la brasa, pagesos i llenyataires prenent cafè i copes de ratafia casolana. La comarca verdagueriana, profunda, catalana, conservadora, derrotista, doctrinària del roc a la faixa i de la perseverança per ignorància, per a amor i per tradició. Comarca que m'agrada tant com em desagrada i ens fa ser tal com som, porucs i reivindicatius sense reflexió, només pel simple fet que ho som. Fer temps i esperar que comenci el concert. Un tomb ràpid. Poca cosa a veure, dos o tres carrers i possibilitat d'endinsar-se bosc endins. No ho contemplo i no pas perquè em surti un llop a atemorir-me, ni per por de perdre'm, més aviat per la poca motivació que em comporta la contemplació d'arbres i herbes. Natura massa propera i no la dec saber apreciar en tota la seva magnitud. Potser. No em preocupa. No sóc metropolità, com dues famílies cridaneres de parla castellana assegudes a la taula del davant, tampoc no massa bosqueroles, diria, amb sensació que l'aire net i la verdor ambiental els dissipa qualsevol mena d'enrogallament de la gola. Cridar, cridar i cridar, sense cap mena de consciència de molèstia o de pensar que la seva cridòria, la seva conversa, si és que en tenen, poc deu interessar a la gent del voltant o pugui arribar a espantar als ocells i als porcs senglars propers una mica bosc endins. Ironia. Fa caloreta i els núvols s'han esvaït. Plou a l'etapa del Giro a Belfast. El Giro. Verdor esplèndida aquí i allà. La que m'envolta sense mullena. No sento l'olor del bosc. Estan coent carn a la brasa, un parell de costelles o una galta, encara me les menjaria amb el porró del vi de la bota, el que fa rasquera a la gola i escalfa l'ànima sense hòsties ni collonades.. Paisatge verdaguerià. 

Comentaris