Sense haver-ho demanat

Dimecres 21 de maig 2014

No em costaria gaire dir quin ha estat el millor llibre que he llegit i no crec, és probable, que em costés trobar-ne altre d'igual. La consagración de la primavera d'Alejo Carpentier. Recomanable. Sublim el vaig trobar quan el vaig llegir, millor quan el vaig rellegir i ara assaborint-lo encara més quan el trillegeixo. Contextualitzat en el període històric d'entreguerres. L'Havana. París. La visió d'un cubà il·lustrat que res a veure amb molts europeus que voldríem anar daixò, d'il·lustrats i no passem de tasta-olles. Una cançó, millor una chanson, també em seria fàcil, impossible pel que fa a la música clàssica. Em quedaria amb la chanson des vieux amants, la que més m'agrada de Brel. Poesia cantada. L'entenc. Tiro del francès que em va ensenyar en Capses. Comparteixo l'esperit d'aquesta chanson i puc arribar a ser capaç d'extreure'n els matisos identificadors de la lletra, de la música que pot ser adaptable a qualsevol de les nostres realitats viscudes en el plaer, en l'adversitat, en l'amor, en el desamor i en el retrobament, en la capacitat de fer taula rasa de moltes coses, el que ens convindria a gairebé tothom, malgrat l'ànsia que ens pot comportar. Recomençar a partir de l'experiència, del temps i del saber i més quan te n'adones que t'ha passat un any més de vida des que vaig sortir del ventre de la mare i em vaig veure abocat al món sense haver-ho demanat a ningú i ser partícep d'aquesta mena de miracle que se'n diu vida ... sí ... una mena de miracle que et fa tirar endavant amb resiliència i amb nous reptes, amb noves esperances i, sobretot, amb molts de somnis de franc que, de poc creïbles, alguna hora, algun dia, és possible que es facin realitat i, també, carregat d'ànsia de llibertat cap a un món, a un estat millor i millorable; formar, i sentir-ho a la pell i a l'ànima, part de la història que els somnis dels somnia-truites hem anat peixent per arribar al port on els que no somnien no ens hi portarien mai i estar-ne orgullós, molt.