Víctimes de l'espoli

Dijous 8 de maig 2014

Dos euros més trenta cèntims per un trajecte en tren de Balenyà a Vic. Espoliació. El petit Corsa com un auto de línia dels d'abans ple de gent, aquesta de color. Ho entenc. Em fa gràcia. Cada tarda, pels volts de les quatre, arribar a Vic amb senegalesos i algun ghanès. No em fa res, em plau i m'agrada. La despesa de benzina és la mateixa vagi sol o acompanyat, només em fot no poder escoltar Bach. Quina fotesa més ínfima quan puc tenir tot el temps robat del món per fer-ho. Fotesa. Alguna hora en trec un cafè de màquina rebutjat o acceptat, obligat, suat i agraït. Víctimes de l'espoli, de les males polítiques, de l'explotació no col·lateral, directa. Fàstic dels que s'omplen la boca del no sóc racista. Els que sé del cert que ho són del tot. No sé si en sóc i no ho vull ni saber, com també em diuen que m'esmeno massa per portar-los. La meva pell blanca morena i llatina es posa en la seva pell negra twi o mandinga. Un cor, uns sentiments i una cosa que jo no he perdut i ells, en certa manera, sí: unes arrels i una terra. Agraïts. Com les olles de caldo que la mare feia pels xarnegos del barri perquè els fills mengessin calent. Necessitat enfrontada a la misericòrdia. Víctimes de l'espoli i del lladronici predador, et ce n'est pas une belle histoire, d'aquella trepa del retratu amb el presidente. Homes, cap dona, sinistres que no volen que se'ls hi escapi la vaca que de tan munyir-la quedarà seca i sense llet. Aquella colla que als twis, als mandigues i a la resta dels mortals que ens guanyem les garrofes dignament, ens fan pagar a preu d'or uns serveis que no presten i amb arrogància, engany i grolleria ens volen fer creure que són serveis europeus i en realitat són una merda. Espoliadors. Cap mena de dubte, manllevar, per adjectivar tou, no és l'adient ni el correcte, seria més gruixut i me l'estalvio. Poc ètic. El trajecte en tren, el preu, vint minuts de treball del senegalès. Dur i una vergonya.