No mullar-se ni quan plou

Divendres 16 de maig 2014

Insoportabilitat. M'estimo més al desbarrador opinaire que el que no opina, aquell que, precisament, no li deu estar bé gairebé res del que passa al seu entorn. Amagar, desopinar, l'aparença del tot m'està bé i que no cal fer res. No m'hi poso i m'hi oposo. El pensar que ja s'ho faran, el dir que sempre ha estat així i que tots som iguals. Opinió amagada. Pitjor que el cofoisme. Cap compromís. Una forma encoberta d'egoisme, el d'anar a la teva, el de voler que poca cosa canviï, mai optar per la millora i accedir a les millores quan els altres, els que opinen, les han aconseguit, els que es mouen per inquietuds, pel que sigui, en benefici propi o dels altres, tant se val. Giravoltar. Utopia de transformar amb més o menys fortuna, respecte, barroera o elegantment la realitat. No tot ha de ser vàlid. No tot ho és, vingui d'on vingui. Segur. Tampoc és vàlid escapolir-se, cagar-se fent veure que no es fa, que la sort del món no va amb tu i donar pota als penalitzadors d'opinions obscenes i de mal gust en un únic sentit. No fer res pel simple fet que no si vol entrar. No està en l'imaginari, no voler-se adonar i adobar les pròpies obscenitats, les dels penalitzadors, els que criminalitzen als que no són com ells i els censurem amb argumentaris de parelles bestieses. No afecta. El que em sembla més semblant a una opinió dels que mai opinen: avui soparé mongetes del ganxet, les que fan petar i no pas de riure. Banalitat de la buidor no opinadora. El no mullar-se ni quan plou perquè mai es surt de la cova.