Quotidianitat

Dilluns 26 de maig 2014

Si fora francès o anglès essent qui sóc, em sentiria, la veritat, una mica avergonyit. Daixò, potser, en diuen votar feixisme, i no ho crec, sincerament, ho definiria com una mena d'aberració desviada del conservadorisme. Gairebé estic convençut que els votants d'opcions d'aquesta mena, en conec algun que ho podria haver votat perfectament si hagués estat francès o, vés a saber, quina mena de plataforma pot haver arribat a votar a Vic, sense anar més lluny de l'entorn domèstic. Gent que hi treballo o que hi podria arribar a treballar sense cap mena de problema. Una altra història sentir-los com amics. No, incapacitat de compartir cap mena d'inquietud més enllà d'un cafè a l'hora d'esmorzar, res més. Són bona o mala gent com ho puc estar jo o qualsevol que em pugui arribar a llegir. El problema està en la ruqueria, en la ignorància, en la por al tot i al res, en l'egoisme que els pot arribar a provocar l'ensorrament d'un món enlairat a partir d'una fràgil baralla, sense gaire capacitat d'entendre gaire cap mena de realitat. Instrumentalitzar. El  feixisme va més enllà del que s'entén com a ultradreta. De Catalunya? n'estic satisfet. M'hauria agradat una major participació. Els resultats? serien bons ja per la consulta i per la independència, el que em val, la resta romanços. Dia de quotidianitat perfecte sense estridències, plàcid, com solen ser molts dies de la meva existència quan aparco les idees, la música, les lletres i acabo les deu o onze hores de treball frenètic. Dutxar-me, posar una màquina de color i estendre-la, fer el sopar - amanida verda i hamburgueses -, deixar apunt el dinar de demà - mongetes tendres amb patates i truita de carbassó -, endreçar la cuina, seure una estona al sofà, intentar agafar un llibre o escoltar una mica de música i quedar fregit en menys de cinc minuts, tot i així encara sóc capaç de poder llegir més d'una trentena de llibres cada any, un mèrit. Suposo que s'entén, i, si no, és igual, la realitat: quotidianitat, la meva, la del dia a dia, la de menjar sempre palla i poques vegades una mica de pinso. Ostres! avui en Joan hauria fet els mateixos anys que vaig fer el dimecres passat, en Miquel els hauria fet un mes abans del dia que els vaig fer, ens portàvem un mes just. Com em dol, i molt, que es perdin, que s'hagin perdut moltes, masses, coses, i, ara, no poder viure el moment històric que ens toca ser-ne partícips ... no ha estat just ... no ho sabré mai prou, només m'ho puc arribar a imaginar i el pensament no s'atura.