Passar un fanal pel cul

Dissabte 17 de maig 2014

Mirar flors a les parades de Plaça. M'hi solo aturar. Els colors m'animen. Una mena de primitivisme ocult que no em caldria per haver tingut la sort d'haver nascut en un país lluminós. País poc floral, crec. Entenc als països trists, foscs, conservadors, avorrits que tinguin aquesta mena de veneració per les flors i les exposin de la manera que ho fan, quan la natura i la vida els hi és inconscientment tan ingrata. Aquí es fa més per aparentar, la natura ens les ofereix gairebé d'una forma gratuïta. Abans en comprava sovint. Me'n vaig desencantar. Si estigués sol en compraria i si fossin compartides també. No passa ni una cosa ni una altra. No en compro. Potser hi tornaré. Alguna hora futura. Me'n vaig afartar. Record d'una frase que feia servir sovint la iaia Gracieta i quan veia gent que tot era ni fu ni fa, espècie migradora de vides i, sobretot, d'il·lusions: sembla que li passin un fanal pel cul. El fanal, aquella mena d'herba que donaven als conills recollida als marges més propers i que també els servia per fregar-se el cul quan no hi havia lloc a la comuna i s'excusaven al comú camp endins o a darrera unes mates, deixant el fanal empastifat al primer lloc on caigués sense gaires miraments ni amb cap mena d'entusiasme.

Comentaris