Anècdota
Diumenge 28 d'abril 2013
Aquesta mena de mania de no voler dir mai les coses pel seu nom em torba molt i no m'agrada gens. M'agradaria estalviar-me el sobre esforç de les segones interpretacions i voler entendre allò que es vol dir però que no es diu i que s'ha d'entendre perquè sembla que s'ha dit. Potser per això sóc més amant de la prosa que de la poesia. Massa complicat i poc clar. No em vull estendre massa, ja en vaig parlar al post eufemismes. Llavors parlava de la ministra de trabajo. M'adono que aquí també som, si fa no fot, iguals. Ara resulta que formo part d'un objecte i haig d'arribar a formar part d'un subjecte polític i que cal crear estructures d'estat i no cal lluitar amb les mateixes armes que fan servir els altres i millor fer ús de les bones cartes i de les pràctiques democràtiques per avançar cap a Ítaca. Tot sembla clar, però el contingut no és concret i objectivament poca cosa vol dir. O ho vol dir tot?
Aquests eufemismes a la catalana em recorden la primera i la única hòstia que vaig rebre del meu pare. Quan tenia vuit anys es va morir el tiet Ramon d'un mal lleig. Els pares i tota la família deien que tenia la medul·la seca i aquí es va acabar tot i no se'n va parlar més. Mal lleig i medul.la seca. Als tretze anys, mossèn Victoriano Palà, rector de la Pietat de Vic, fill de pagesos i propietari d'una inconsistència intel.lectual que feia feredat, com bona part dels capellans de l'època, se li va ocórrer explicar-nos les conseqüències pernicioses de la masturbació als nois quan se'ns començava a aixecar la titola mentre miràvem d'amagat retratus de dones despullades i poca cosa més. Si us masturbeu se us assecarà la medul.la, deia encès com un pigot. Em vaig recordar del tiet Ramon i després d'uns quants dies de turment i ni pensaments de tocar-me la titola, mentida creguda, vaig demanar al pare si el tiet Ramon es masturbava molt. La seva reacció va ser una bufetada. Ho vaig entendre tot. L'endemà en vam parlar. Hauria estat més fàcil d'entrada dir que el tiet Ramon va morir d'un càncer limfàtic com també ho seria que el President pronunciés la paraula que mai ha pronunciat: independència i aparqués totes aquestes paraules que em sonen banals i retòriques. Però, tot i així, el meu suport.
Aquesta mena de mania de no voler dir mai les coses pel seu nom em torba molt i no m'agrada gens. M'agradaria estalviar-me el sobre esforç de les segones interpretacions i voler entendre allò que es vol dir però que no es diu i que s'ha d'entendre perquè sembla que s'ha dit. Potser per això sóc més amant de la prosa que de la poesia. Massa complicat i poc clar. No em vull estendre massa, ja en vaig parlar al post eufemismes. Llavors parlava de la ministra de trabajo. M'adono que aquí també som, si fa no fot, iguals. Ara resulta que formo part d'un objecte i haig d'arribar a formar part d'un subjecte polític i que cal crear estructures d'estat i no cal lluitar amb les mateixes armes que fan servir els altres i millor fer ús de les bones cartes i de les pràctiques democràtiques per avançar cap a Ítaca. Tot sembla clar, però el contingut no és concret i objectivament poca cosa vol dir. O ho vol dir tot?
Aquests eufemismes a la catalana em recorden la primera i la única hòstia que vaig rebre del meu pare. Quan tenia vuit anys es va morir el tiet Ramon d'un mal lleig. Els pares i tota la família deien que tenia la medul·la seca i aquí es va acabar tot i no se'n va parlar més. Mal lleig i medul.la seca. Als tretze anys, mossèn Victoriano Palà, rector de la Pietat de Vic, fill de pagesos i propietari d'una inconsistència intel.lectual que feia feredat, com bona part dels capellans de l'època, se li va ocórrer explicar-nos les conseqüències pernicioses de la masturbació als nois quan se'ns començava a aixecar la titola mentre miràvem d'amagat retratus de dones despullades i poca cosa més. Si us masturbeu se us assecarà la medul.la, deia encès com un pigot. Em vaig recordar del tiet Ramon i després d'uns quants dies de turment i ni pensaments de tocar-me la titola, mentida creguda, vaig demanar al pare si el tiet Ramon es masturbava molt. La seva reacció va ser una bufetada. Ho vaig entendre tot. L'endemà en vam parlar. Hauria estat més fàcil d'entrada dir que el tiet Ramon va morir d'un càncer limfàtic com també ho seria que el President pronunciés la paraula que mai ha pronunciat: independència i aparqués totes aquestes paraules que em sonen banals i retòriques. Però, tot i així, el meu suport.
A vegades parlar tant clar, és "complicat", ja que si u dius tot tant clar, ja no tens res mes a dir. I si no tens res mes a dir, et busquen substitut.
ResponEliminaNosaltres, encara no u hem dit tot, però u diem ben clar.
Independència ja, per substituir-ho tot.
De dir, es poden dir moltes coses i potser no el substituïra els del mateix partit. Es pot trobar que la gent voti a un altre candidat que parla sense tantes metàfores i és més entenedor. No ho sé, tot és opinable i el camí a seguir és clar.
ResponElimina