Cafè del Centre

Divendres 5 d'abril 2013

Sóc conscient que a la vida he fet moltes coses. N'he fetes moltes més que qualsevol dels meus avantpassats. Quines coses? Unes altres diferents de les que ells van fer i això no m'ha fet ni més ni menys feliç ... faltaria més ... la felicitat cadascú la porta a dins. Escrit escrit al Cafè del Centre del carrer de Girona de Barcelona ahir a la tarda. Girona m'enamora i Barcelona m'esborrona ... diuen. He tingut la sort de poder estudiar i de ser el segon Font llicenciat i treballar del que no he estudiat, tampoc ho he vetllat, cal aclarir, coses de la vida. He viatjat molt més i molt més enllà d'allà on van anar tota la gent de les meves generacions finides. És cert, ho he fet. He viscut més. Espero allargar, però em dono per satisfet i n'he gaudit. El meu pas per la vida ha estat generalment satisfactori. Hem queixo massa sovint, i no ho trobo del tot lícit, que he patit masses absències que no corresponien: el pare, en Miquel, en Joan i la mare ... manllevats de la vida arran de malalties massa cruels a fora d'hora ... la mare ... tot innecessari ... no ... no calia. Ara estic fet una mena de garbuix. Estic en crisi. Ho reconec i la resiliència ja no em serveix. Penso que és tracta, abans en deien allò d'anar fent, d'una mena de bombolla sentimental que el dia que esclata és més mortífera que el tsunami del Japó. Tampoc em vull conformar a anar pel món semblant l'ànima d'en Rossegacebes, m'agrada massa Verdi i no m'ho vull perdre. No m'adapto a la monotonia ni a la rutina. Considero el tipus de vida rutinari com una cosa simplement mediocre i insulsa. Sempre he pensat que sóc la casualitat dels milers de milions d'espermatozoides que va ejacular el meu pare a la vagina de la meva mare i va tenir la sort o la desgràcia de fecundar un òvul despitat que voltava per allà i en vaig sortir jo: un collons de capsigrany que quequeja. Quina importància tinc? Cap. Només sé que cal viure i que dintre de menys anys dels que he viscut ja no hi seré. La rutina només l'accepto i la considero necessària en el treball. El meu concepte de treball és peculiar. Potser alguna hora en parlaré i no voldria esgarrifar a ningú. No sóc un burgès ni un cristià conformista, tampoc sóc un lluitador, tinc la sensació que no arribo més enllà d'un simple supervivent. Si me'n foto puc arribar a ser una mena de proletari cultural amb reminiscències republicanes idealitzades i tronades, i si dramatitzo puc arribar a ser una mena de trinxeraire pàmfil existencialista influït per Céline i per Nietzche. Ja dec desbarrar. Ara no és el moment d'apalancar-me. Ara és el moment de no sé què o d'acabar, el què? El que he acabat és el cafè bo i car i l'escrit. L'entorn on estic escrivint em manquen adjectius i segurament s'ho mereixen.