El mercat de les sensacions
Diumenge 7 d'abril 2013
Dos dies de relativa soledat. La Cristina a Roma. La Berta a Bellaterra. Jo a Vic reposant. Els amics m'han convidat. Deu ser grata la companyia. Soc conscient que dec resultar relativament pesat. No callo. Incontinència verbal. Opinar, opinar i opinar. Veritats? Les meves i relativament personals.
M'he llevat tard. Eren les deu menys deu. Hora insòlita. Estic descansat. Esmorzar, un parell de cafès i al mercat de les sensacions en diuen. Podia anar a Calldetenes, però és un d'aquells llocs, com Santa Eugènia de Berga, els Hostalets de Balenyà o Manlleu, que estèticament no m'agraden i els trobo lletjos amb gust i ganes. Vic i Girona mostren façana esplèndida i, solo, pensar que tanta façana amaga coses lletges. El pobles lletjos són el que són, i la bellesa o la lletgesa és una cosa molt personal, relativa i opinable, i es mostren com es mostren amb tota la seva vitalitat. Massa formosor ho trobo sinònim de poca vida o de vida perduda orientada adonar culte excessiu a la imatge i escurcen més temps a la curta vida que tenim. Obsessió personal perpètua.
He traspassat la frontera. No ho faig gairebé mai. Abans vivia més enllà de la frontera del Vic antic. Mercat intercultural. Molta varietat. Gent d'arreu. Gent coneguda de temps llunyans i m'aturaven. Sensacions. Es recordaven, en català o en castellà, d'èpoques enyorades i finides i no conscients del present i amb futur poc definit. He tornat pel carrer de Sant Pere i he enfilat pel carrer de la Ramada fins a la Catedral. El Vic vell. El carrer de Sant Pere molt restaurat. Cases arreglades, totes pintades, perfectes. Fa goig de mirar i respira benestar i certa riquesa. Gent que hi habita que deu traspuar cert snobisme, segurament jo no me n'escapo tampoc. Malgrat la bellesa ara és un carrer mort i sense vida. El recordo com un carrer de menestralia, de pagesia vinguda a ciutat, de gitanos catalans o no, de veïns que treien les cadires al carrer i feien córrer el porró de vi de mà en mà i no anaven mai de vacances enlloc i carrer acollidor d'andalusos desarrelats i de magrebins primerencs ... carrer de comerços oberts, de canalla jugant a pilota, del bar Milagros on es traficava de tot i on s'acollia a tothom sense masses preguntes ... vida ... molta vida. Ara tot polit ... molt polit ... i pel que fa a la vida ... un erm.
Dos dies de relativa soledat. La Cristina a Roma. La Berta a Bellaterra. Jo a Vic reposant. Els amics m'han convidat. Deu ser grata la companyia. Soc conscient que dec resultar relativament pesat. No callo. Incontinència verbal. Opinar, opinar i opinar. Veritats? Les meves i relativament personals.
M'he llevat tard. Eren les deu menys deu. Hora insòlita. Estic descansat. Esmorzar, un parell de cafès i al mercat de les sensacions en diuen. Podia anar a Calldetenes, però és un d'aquells llocs, com Santa Eugènia de Berga, els Hostalets de Balenyà o Manlleu, que estèticament no m'agraden i els trobo lletjos amb gust i ganes. Vic i Girona mostren façana esplèndida i, solo, pensar que tanta façana amaga coses lletges. El pobles lletjos són el que són, i la bellesa o la lletgesa és una cosa molt personal, relativa i opinable, i es mostren com es mostren amb tota la seva vitalitat. Massa formosor ho trobo sinònim de poca vida o de vida perduda orientada adonar culte excessiu a la imatge i escurcen més temps a la curta vida que tenim. Obsessió personal perpètua.
He traspassat la frontera. No ho faig gairebé mai. Abans vivia més enllà de la frontera del Vic antic. Mercat intercultural. Molta varietat. Gent d'arreu. Gent coneguda de temps llunyans i m'aturaven. Sensacions. Es recordaven, en català o en castellà, d'èpoques enyorades i finides i no conscients del present i amb futur poc definit. He tornat pel carrer de Sant Pere i he enfilat pel carrer de la Ramada fins a la Catedral. El Vic vell. El carrer de Sant Pere molt restaurat. Cases arreglades, totes pintades, perfectes. Fa goig de mirar i respira benestar i certa riquesa. Gent que hi habita que deu traspuar cert snobisme, segurament jo no me n'escapo tampoc. Malgrat la bellesa ara és un carrer mort i sense vida. El recordo com un carrer de menestralia, de pagesia vinguda a ciutat, de gitanos catalans o no, de veïns que treien les cadires al carrer i feien córrer el porró de vi de mà en mà i no anaven mai de vacances enlloc i carrer acollidor d'andalusos desarrelats i de magrebins primerencs ... carrer de comerços oberts, de canalla jugant a pilota, del bar Milagros on es traficava de tot i on s'acollia a tothom sense masses preguntes ... vida ... molta vida. Ara tot polit ... molt polit ... i pel que fa a la vida ... un erm.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada