Parèntesi
Dijous 18 d'abril 2013
Pel que estic llegint i escoltant darrerament es veu que formo part de la generació parèntesi. Ho crec sincerament. Vaig deixar de banda la mala llet i les farinetes i els plats fondos de Celac definien bona part de la dieta i el desarrollismo español va entrar a formar part de la meva vida en forma de nen grassonet com mai s'havien vist en aquella trista terra de llavors. No era l'únic, molts ja formàvem part d'aquella generació que ha pogut viure millor que els nostres pares. Una generació de fills d'obrers amb accés generalitzat a la universitat i que van deixar de ser analfabets. No hem conegut la gana. Hem viatjat. Solem parlar algun idioma a més a més del català o del castellà. No ens ha mancat de res i no hem patit cap guerra ni els seus efectes colaterals. Ara patim una crisi que ens pot portar a què els nostres fills i filles visquin pitjor del que han viscut el seus pares gràcies a gent que han portat unes polítiques econòmiques i socials que no ens han deixat veure més enllà del nostre parèntesi sense ser massa conscients del que passava i el que es gestava més enllà del nostre cofoi i limitat món fet de certeses i de referències que s'han esfondrat de cop i volta. Ara les veritats que creiem irrefutables, ja no ho són. Una colla de neoliberals han fet estralls. Espero que la nova generació sigui la de l'exclamació i ens porti a poder sortir del parèntesi i entrar a l'etapa de l'admiració. M'agradaria que aquesta nova generació es plantegés els interrogants que no ens van passar ni en somnis pel cap. Em fa por que estiguin massa consentits i el valor del treball que nosaltres teníem com una d'aquelles veritats intangibles no sé si ells ho consideren igual ... no ho sé i em costa creure que haguem estat capaços de transmetre la cultura de l'esforç als joves. Els hi hem posat tot massa fàcil a uns i als altres. Vivíem massa bé i per això estem a on estem. Fins i tot esnobisme. Hem deixat fer a qui no tocava i ningú els hi ha demanat responsabilitats i el què era realment important ho hem deixat de banda, ni tan sols hi hem pensat. Ens creiem imparables i potser ens tocarà posar accent per millorar el nostre futur i el que deixarem quan ja no hi serem. Ja no demano deixar un món millor, em conformaria poder deixar un món similar del que m'ha tocat viure.
Pel que estic llegint i escoltant darrerament es veu que formo part de la generació parèntesi. Ho crec sincerament. Vaig deixar de banda la mala llet i les farinetes i els plats fondos de Celac definien bona part de la dieta i el desarrollismo español va entrar a formar part de la meva vida en forma de nen grassonet com mai s'havien vist en aquella trista terra de llavors. No era l'únic, molts ja formàvem part d'aquella generació que ha pogut viure millor que els nostres pares. Una generació de fills d'obrers amb accés generalitzat a la universitat i que van deixar de ser analfabets. No hem conegut la gana. Hem viatjat. Solem parlar algun idioma a més a més del català o del castellà. No ens ha mancat de res i no hem patit cap guerra ni els seus efectes colaterals. Ara patim una crisi que ens pot portar a què els nostres fills i filles visquin pitjor del que han viscut el seus pares gràcies a gent que han portat unes polítiques econòmiques i socials que no ens han deixat veure més enllà del nostre parèntesi sense ser massa conscients del que passava i el que es gestava més enllà del nostre cofoi i limitat món fet de certeses i de referències que s'han esfondrat de cop i volta. Ara les veritats que creiem irrefutables, ja no ho són. Una colla de neoliberals han fet estralls. Espero que la nova generació sigui la de l'exclamació i ens porti a poder sortir del parèntesi i entrar a l'etapa de l'admiració. M'agradaria que aquesta nova generació es plantegés els interrogants que no ens van passar ni en somnis pel cap. Em fa por que estiguin massa consentits i el valor del treball que nosaltres teníem com una d'aquelles veritats intangibles no sé si ells ho consideren igual ... no ho sé i em costa creure que haguem estat capaços de transmetre la cultura de l'esforç als joves. Els hi hem posat tot massa fàcil a uns i als altres. Vivíem massa bé i per això estem a on estem. Fins i tot esnobisme. Hem deixat fer a qui no tocava i ningú els hi ha demanat responsabilitats i el què era realment important ho hem deixat de banda, ni tan sols hi hem pensat. Ens creiem imparables i potser ens tocarà posar accent per millorar el nostre futur i el que deixarem quan ja no hi serem. Ja no demano deixar un món millor, em conformaria poder deixar un món similar del que m'ha tocat viure.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada