Polseres

Dijous 25 d'abril 2013

Em considero una persona poc crèdula i les grans frases em solen ressolar força. És cert que me les escolto i intento pensar-hi i treure'n les meves conclusions, una altra cosa és que me les cregui o em puguin arribar a ser útils. Fa pocs dies vaig escoltar o vaig llegir, ja no ho sé, com l'Albert Espinosa, guionista, crec, de Polseres Vermelles, deia que morir no és trist, el que és trist és no viure. És una d'aquelles frases que no hi puc estar més d'acord. Jo també ho penso. Solo pensar que la gent que té més por a la mort són els que transmeten menys vida i no sols tenen por a la mort, sinó que també tenen por a la vida mateixa. La mort, com a molt, ha de fer respecte i tenir molt clar que és un empàs a on cadascú cregui. No tinc massa clar si ho contextualitzava amb la idiosincràsia de la sèrie guionada. Jo sí que no ho puc contextualitzar. La sèrie no la segueixo. N'he vist alguna escena i la veritat, és que no m'interessa gens. Sóc dels que penso que no és el mateix sensibilitat que sensibleria. La ficció ha de ser creïble, sinó és fantasia o una altra cosa i em fa l'efecte que les polseres volen plasmar una realitat sobre una base fictícia, una història que no sembla massa real i encara menys que pugui arribar a passar. Els malats no crec massa que siguin d'aquesta manera. Diria que la seva realitat sol ser una altra, siguin joves o grans. El recurs de la sensibleria és evident. Em pregunto si no tenim un problema tots plegats de manca de sensibilitat o de no sentir-nos estimats i ens deixem emportar per aquesta mena de nyonyeria que, per altra banda, és molt humana i exterioritzadora de mancances sentimentals més o menys serioses. Només és una petita reflexió personal.