Interpretacions
Diumenge 14 d'abril 2013
Pel que fa a la música sempre he tingut molta mania en les interpretacions de les peces. Normalment solo englobar la música en el seu context social, cultural, històric i geogràfic. L'estil musical inclòs en un entorn molt concret. Dono molta importància a que l'intèrpret sigui capaç de transmetre el que volia l'autor, és la seva feina i ho considero difícil. La música, el mateix em passa amb la literatura, no l'entenc sense esperit, sense ànima. No em serveix massa i no em commou una brillant execució purament mecànica o un text literari molt pulcre amb poca trempera, potser per això no m'agrada massa la Jane Austen o puc arribar a estar d'acord amb Joan Fuster quan deia que per regla general, la literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats - i per capellans. D'aquí que resulti definitivament fada i, sobretot, reiterativa, i ho deia a finals dels seixanta i principis del setanta, potser, en major o en menor mesura, encara pot arribar a ser vàlid en l'actualitat. Hi puc estar raonablement d'acord. A vegades m'estimo més coses més mediocres i estimuladores. També cal dir que els músics no són creadors, només són transmissors i alguns solen pecar d'una mena de divinització que no crec que els correspongui. Un altre tema són els compositors. La literatura, bona o dolenta, la rebem tal i com la va concebre l'autor. La valoració ha de ser cosa nostra i depenent dels gustos particulars.
De què va tot això? Resulta que he estat escoltant dues versions de la simfonia patètica de Tchaikovsky. Dues versions magnifiques: la de la filharmònica de Berlín dirigida per en Karajan i la de la filharmònica de Leningrad dirigida per en Mravinsky. Dues perles de dos directors i de dues orquestres mítiques. Vinils de versions antigues. Dos mons interpretatius oposats. La versió d'en Karajan massa alemanya, massa perfecte. Tchaikovsky amb accent de Beethoven. De Karajan m'estimo més la pastoral. De Mravinsky la patètica. Ànima, desídia, indolència, languidesa, esperit santpertersburguès ... i aires gèlids del Bàltic, canals del Neva i puntes daurades que s'alcen sobre els palaus de la ciutat de Pere el Gran.
Pel que fa a la música sempre he tingut molta mania en les interpretacions de les peces. Normalment solo englobar la música en el seu context social, cultural, històric i geogràfic. L'estil musical inclòs en un entorn molt concret. Dono molta importància a que l'intèrpret sigui capaç de transmetre el que volia l'autor, és la seva feina i ho considero difícil. La música, el mateix em passa amb la literatura, no l'entenc sense esperit, sense ànima. No em serveix massa i no em commou una brillant execució purament mecànica o un text literari molt pulcre amb poca trempera, potser per això no m'agrada massa la Jane Austen o puc arribar a estar d'acord amb Joan Fuster quan deia que per regla general, la literatura catalana moderna és una literatura feta per marits satisfets, sedentaris i no enganyats - i per capellans. D'aquí que resulti definitivament fada i, sobretot, reiterativa, i ho deia a finals dels seixanta i principis del setanta, potser, en major o en menor mesura, encara pot arribar a ser vàlid en l'actualitat. Hi puc estar raonablement d'acord. A vegades m'estimo més coses més mediocres i estimuladores. També cal dir que els músics no són creadors, només són transmissors i alguns solen pecar d'una mena de divinització que no crec que els correspongui. Un altre tema són els compositors. La literatura, bona o dolenta, la rebem tal i com la va concebre l'autor. La valoració ha de ser cosa nostra i depenent dels gustos particulars.
De què va tot això? Resulta que he estat escoltant dues versions de la simfonia patètica de Tchaikovsky. Dues versions magnifiques: la de la filharmònica de Berlín dirigida per en Karajan i la de la filharmònica de Leningrad dirigida per en Mravinsky. Dues perles de dos directors i de dues orquestres mítiques. Vinils de versions antigues. Dos mons interpretatius oposats. La versió d'en Karajan massa alemanya, massa perfecte. Tchaikovsky amb accent de Beethoven. De Karajan m'estimo més la pastoral. De Mravinsky la patètica. Ànima, desídia, indolència, languidesa, esperit santpertersburguès ... i aires gèlids del Bàltic, canals del Neva i puntes daurades que s'alcen sobre els palaus de la ciutat de Pere el Gran.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada