A Kant li agradava

Dilluns 3 de novembre 2014

A Kant li agradava passejar. Sempre feia el mateix recorregut. Una cosa en comú. M'agrada passejar i sovintejar la mateixa ruta. Els que van de la feina a casa i de casa a la feina, normalment en cotxe, diuen que fa mal efecte veure a algú passejar. Cap opció ni a la imaginació ni a la dissipació. S'ho perden. Emmerdat en el procés. Dia dispers, atonyinat i amb molt poques ganes de res. Cansat de la lentitud, del temor que m'estan prenent el pèl permanentment, embafat de retòrica i de ballar al compàs d'aquesta mena de ritme caribeny que poc m'escau ... mentre les clavegueres de l'estado conspiren sense treva per impedir el mal d'ulls de l'entrada dels tancs per la Diagonal. Entren d'una altra manera més bruta, vés. El somnis o els pensaments particulars enganyosos, bons d'intenció i dolents de resultat, com una mena de refugi gairebé pornogràfic de la vida no viscuda, de voler lligar el saber, el conèixer històries, encara que hagin estat no viscudes, més quan denotes un cert abandonament de la pròpia, la quotidiana i es solapa realitat i ficció, del com es voldria viure i és poc assumible, frustrant o pornogràficament irreal i, amb pocs embuts, necessari sense l'aspiració de solapar res i amb els ossos escurats als dits.