Quina olor més desagradable

Dimarts 18 de novembre 2014

Quina olor més desagradable. Tinc la sensació que no entenc massa les coses o que les entenc a la meva manera, sense saber si la meva és la més encertada. Preocupació assumible. Em costa acceptar els que es consideren els amos del tros i s'atorguin la potestat del fer i del desfer. No és lícit. No és amable i, el què és pitjor, no s'escau en cap mena d'ètica. Pinxos. Cap altra cosa. Abús. Em supera. L'autoritat no pot anar més enllà del que sigui tolerable. Autoritarisme. Mal assumpte. Educació. Civisme. Dret amb les cinc lletres, ni una de menys ni una de més. Llegir, llegir, escoltar, escoltar, aprendre, aprendre ... i no confondre el què va ser una gestió presidencial d'un club de futbol, i no en parlaré més, guanyada a les urnes, res a dir; o, a vegades em pregunto, com és que no han aparegut les fotografies comprometedores de l'Ariño? les que li van fer abandonar la cursa electoral. Massa temps fa de tot plegat. Tot massa tèrbol i es veu que hi havia una dona retratada, una dona de mala vida, suposadament, ho dedueixo, retribuïda. Fosc. Cutre. Caspós com el president empresonat. Tapat per la premsa servil i subvencionada, la dels meus cinc euros malbaratats, la mateixa que potencia la mentalitat de l'amo del tros, la dels treballadors aduladors i subordinats, sense cap mena de capacitat crítica manifesta. Premsa no avesada a no incidir en el manlleu de prestacions impositives als serveis bàsics que fan funcionar qualsevol estat de dret civilitzat i els ha manllevat, aquest president ploraner i víctima de la seva malintencionada ximpleria, a algú que no vol pertànyer a cap tros ni a cap amo que no respecti els més mínims drets bàsics i em fot, perquè, a vegades, toca fer els ulls grossos i empassar-se gripaus que foten fàstic de només mirar-los.