Tercer grau, i una merda
Dilluns 17 de novembre 2014
Un salt mortal amb dues voltes al buit des d'un tercer pis, sense saber on caure i a on em portarà. Si haig de ser sincer, ningú m'ho ha explicat amb claredat. Apunts, només apunts i poca cosa més. Ulls clucs i avançar en un passadís fosc, no pas tenebrós, amb la inquietud de no saber massa on es va i amb l'esperança de poder veure alguna llum guiadora. Palpar, només palpar, com el que sempre ha estat aquell joc ingenu de la gallineta cega, acontentament de poder tocar alguna teta protegida per la roba, no més enllà. Riure. Bon rotllo. Poca concreció i amb un concepte de realitat molt concretat en el moment i en el joc, si és que se n'és cap, de joc. A on sóc ara. M'agradarien, les necessito, explicacions, i no les tinc o no les sé trobar. Mira que, per minses que fossin, me les empassaria i me les podria arribar a creure, malgrat la natural tendència pagesa incrèdula o crèdula de conveniència. No em creuré, molt clar, els futurs càntics de sirena que ens arribaran aviat. No m'estavellaran a les roques. Arriba el presidente i la premsa fidel ja ho comença a tantejar. La què hem tingut fins ara, la què no ens ha estat vàlida del tot i la que sembla compadir-se d'un antic president d'un equip de futbol, pel simple fet que l'han empresonat per suborn i per a no pagar els imposts que li pertocaven. Me'n faig creus, o no. Un altre, presidente de futbol, mil quatre-cents trenta milions d'euros indemnitzats per incompetència no competenciada de ningú en concret i a la premsa tractament de resquitllada. Poderós. Masses, masses, anys de dictadures i d'alzamientos. Com a l'est d'Europa: móns volgudament ideals, feliços sense poder-ne ser, massa pobresa de tota mena, mancances i ignorància de llibertat comuna, sols petites illes de llibertats particulars i poca cosa més. Corrupció per fugir, per fugir, de la misèria i per voler viure una realitat que no passa de ser un miratge, com una mena d'engany. S'hi podria podrir a la presó el president de l'equip de futbol: vuit mesos i al carrer. Justícia. Tercer grau, i una merda. No és cap víctima.
Un salt mortal amb dues voltes al buit des d'un tercer pis, sense saber on caure i a on em portarà. Si haig de ser sincer, ningú m'ho ha explicat amb claredat. Apunts, només apunts i poca cosa més. Ulls clucs i avançar en un passadís fosc, no pas tenebrós, amb la inquietud de no saber massa on es va i amb l'esperança de poder veure alguna llum guiadora. Palpar, només palpar, com el que sempre ha estat aquell joc ingenu de la gallineta cega, acontentament de poder tocar alguna teta protegida per la roba, no més enllà. Riure. Bon rotllo. Poca concreció i amb un concepte de realitat molt concretat en el moment i en el joc, si és que se n'és cap, de joc. A on sóc ara. M'agradarien, les necessito, explicacions, i no les tinc o no les sé trobar. Mira que, per minses que fossin, me les empassaria i me les podria arribar a creure, malgrat la natural tendència pagesa incrèdula o crèdula de conveniència. No em creuré, molt clar, els futurs càntics de sirena que ens arribaran aviat. No m'estavellaran a les roques. Arriba el presidente i la premsa fidel ja ho comença a tantejar. La què hem tingut fins ara, la què no ens ha estat vàlida del tot i la que sembla compadir-se d'un antic president d'un equip de futbol, pel simple fet que l'han empresonat per suborn i per a no pagar els imposts que li pertocaven. Me'n faig creus, o no. Un altre, presidente de futbol, mil quatre-cents trenta milions d'euros indemnitzats per incompetència no competenciada de ningú en concret i a la premsa tractament de resquitllada. Poderós. Masses, masses, anys de dictadures i d'alzamientos. Com a l'est d'Europa: móns volgudament ideals, feliços sense poder-ne ser, massa pobresa de tota mena, mancances i ignorància de llibertat comuna, sols petites illes de llibertats particulars i poca cosa més. Corrupció per fugir, per fugir, de la misèria i per voler viure una realitat que no passa de ser un miratge, com una mena d'engany. S'hi podria podrir a la presó el president de l'equip de futbol: vuit mesos i al carrer. Justícia. Tercer grau, i una merda. No és cap víctima.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada