Amnèsies amagades

Dimarts 4 de novembre 2014

Diumenge a peu d'urna. Si pogués, votaria pels avis, pels pares i pels absents de la família. Ara més que mai. Ahir atacs feixistes a Madrid. Un únic llenguatge, com una única llengua: el castellà. Un únic argument. Buidor. Obscuritat. Més profund, més, que la ignorància. Impunes. Sempre sona la mateixa cançó, la que desentona el fill del pare que aterrava barraques als desgraciats que venien de la misèria per arreplegar-ne una altra que ha estat un xic més pròspera. El Rodolfo i el suegro reclamats pels argentins. Crims. El reclam no els hi treu el son. Escudats i pitejar als mentideros de la Villa y Corte, el que només deuen saber fer. On només deu avarcar el seu restringit món. No ho sé. Impunitat. Poder continuar matant, o ara ja no? Ho tornarien a fer? Origen del meu dubte amb un marge d'error opinable. Curiós, escolto un recull de melodies de la dolce vita, Fellini, Nino Rota, Mastroianni, Ekberg, elegància, bellesa, mentre estic parlant d'un parell de grisos desgraciats sense disculpa. Imperdonable. No deu caldre remoure un passat obscur, tacat de sang i carregat de complicitats dels que feren sagnar als que no volien que els sagnessin. No parlar-ne. Oblit volgut i forçar a les víctimes a formar part d'aquest oblit no oblidable. Innecessitat de venjança. Reposició. Fastiguejat del no parlar dels còmplices no botxins, dels qui no s'han tacat amb l'excusa de la no sapiència ... hereus dels nostres actes per més dolguts que siguin. Fotut viure en un estat de tort que es creu que és de dret o que sols es fa anar dret a base de garrotades o de creure's que no es va vinclat si no és a base de mentides, de decretos, o d'amnèsies no pas gens volgudament amagades. Ja no sona la dolce vita; m'ha saltat amarcord, més dolç, més ensucrat, més amarg, sempre, sempre, em quedarà aquella darrera escena, aquell acordió tocant sol, al descampat, mal aixoplugat, quan tothom ha escampat, plou no pas massa, venteja, i qui toca és cec, es mulla poc, i no s'adona que està sol. Meravellós, com la música, ensucrada i amarga que se t'emporta, se t'emporta i et fa oblidar sense deixar de tocar de peus a terra i de viure la realitat, la que sigui, tant se val.