En família

Dimarts 11 de novembre 2011

Escolto Beethoven en aquest moment. Obertura d'Egmont. Peça brillant dedicada al flamenc, noble, que es va enfrontar a los gloriosos tercios del Duque de Alba y a todos los capitanes Alatristes que voltaven per aquelles terres que formaven part de la Monarquía Cristiana. El van penjar i va parir la revolta. En Flandes se puso el sol. Coincidència no pas volguda ni cercada. M'adreço a la història més recent, la de quan era solter i no feia pas un any que havia tornat de Sevilla. Vuitanta-tres. Octubre, finals. Invasió de la Granada caribenya. Els amos del món, els americans del nord. Voler fotre fora un nou govern popular que no els convenia i el titella, el seu Franco de torn ja no hi era, i el nou els hi feia nosa. Considerar que a la Corona i la Commonwealth tampoc els hi convenia. He escoltat una conversa, breu, entre el Reegan i la Thatcher. Disculpa americana per a prendre la iniciativa. Els hi tocava als britànics. Els americans són geogràficament més propers. Lògica i amistat. Petits retrets. M'ho hauries d'haver dit, ja està fet, però no hi tornis ... com qualsevol insípida conversa burgesa, on sempre s'acaba parlant de la família, la teva, i la Thatcher, interessada, ho semblava, per la Nancy i molts de records, els que no es podran arribar a donar mai moltes d'aquelles famílies esgarriades que van perdre quelcom més que els bous i les esquelles arran de la invasió; la pell, més d'un, fins i tot. Errats, per creure poc i per ser com no s'ha de ser; més els hi hauria valgut trobar-se, en comptes de conspirar, al temple de les bones voluntats, el que et permet pregar per les ànimes dels difunts, tots, teus i forasters, amb la consciència inconscient del del que tot queda en família.