Medinet Habu

Diumenge 23 de novembre 2014

Continuo enderiat repassant apunts del viatge a Egipte, potser per la certesa de no tenir gaire res a fer i de no haver fet res ahir ni durant la setmana. En el meu limitat imaginari, treballar i reposar sol ser sinònim de no fer res i segons quina mena d'oferta d'oci també sol significar absència d'activitat o d'activitat amb tendència a atipar sense alimentar ni nodrir. El que sento i el que solo manifestar, a vegades tinc la sensació que no se'm sol entendre massa quan ho dic o quan ho escric. Em sol enutjar la gent tipa atipada, m'atipen sense aportar-me proteïnes i propensos a refredar qualsevol caloria portadora d'energia. Ho reitero.

Moments abans de partir l'expedició cap a la Vall dels Reis, encavalcat al llom d'un burra famèlica, llogada, molestament regatejat el preu, per quatre xavos i per tot el dia. Incòmode al llom i incomodat pel tracte de lloguer. La primera impressió, forta, quan encara clareja el dia i la calor no és massa forta, de la visió dels gegants de Memmon. Estàtues de setze metres d'alçada, migrades i erosionades pel pas del temps. Antiga porta d'entrada al desaparegut temple d'Amenofis. La fama d'aquests gegants solemnes, donada pels estranys sons que emetia una de les figures quan sortia el sol. Associat a la màgia i a poders divins, temps enllà, quan ara se sap que l'origen sonor venia donat pel canvi de temperatura de la nit a l'albada i la humitat provinent del Nil, en una fissura de la figura de l'esquerra mirada de front quan s'hi arriba. Medinet Habu. Agost del 84.