Apunt antic

Diumenge 16 de novembre 2014

Diuen que cien años de soledad és la millor novel·la del segle vint. Crec que no. La consagración de la primavera. Alejo Carpentier. Vot particular. Meravellosa, culta, sensible i portadora d'un món intel·lectualment perfecte, segons la meva concepció, la meva, errada, erràtica, confosa, vàlida, no vàlida, sentida ...  humà, on tot és relatiu i sota els rerefons de la musica d'Strawinsky. Música d'escàndol i de transgressió. L'Havanna, un lloc que no crec mai hi vagi a fer res. M'agradaria. M'estimo més Calella i Begur. En Fidel no m'agrada. Com gens combrego amb el comunisme ni amb el feixisme. Allunyat dels extrems. Em sobten i em superen i m'enutgen les mitjanies. Republicà i afí als masons, potser, tot, sempre potser, i optar pel què equivaldria al bé comú. L'herència, la dels encestres, la dels pares, la d'aquesta educació tronada i vàlida que penetra com aigua fina de pluja - sinònim de brusquina que no consta en la nota original - de tardor, la que penetra i impregna ... com aquesta joia d'un cubà que estimava l''Havanna i un Paris idealitzat com el d'aquella pel·lícula perfecte, el que sempre ens quedarà, com aquella Cuba ideal de plàcids capvespres revolucionaris de cubalibres de rom añejo. Capturat d'una anotació d'un vint-i-u de maig del vuitanta-vuit, el dia que vaig complir vint-i-set anys anys. Anotació espontània llavors. Apunt antic. El mantinc, idèntic, vint-i-sis anys i escaig més tard. Sóc un dinosaure.