No deixar rastre

Dimecres 19 de novembre 2014

El no deixar rastre també forma part d'una manera d'entendre la història. Participada i no escrita. Arabella al Liceu. L'estic escoltant. L'orquestra del Liceu sap interpretar Strauss i resulta que Wagner és qui s'emporta la dona al llit. Els fiscals imputaran al president i els militars senten que estan perdent la darrera colònia amb la impotència de no poder usar la força i reprimir als que han format part de la farsa. Amoïnats. Imputar, inculpar, no pas a aquells que hi són sense ser-hi, sense constar enlloc, per si van mal dades, val més; una opció i una mena de filosofia supervivent de formar part, al meu entendre, d'una trista història, no pas millor que la dels que hi participen, els que signen i es mullen deixant rastre, camins oberts als que no els costaria gaire deixar-se emportar pel què els hi diu el cor i abocar-se a la barbàrie de la repressió amb l'empara de la connivència dels de sempre i de més d'un filòsof del no deixar rastre.