Sempre veure'l com el qui veu una postal

Dissabte 22 de novembre 2014

Avui ha fet un d'aquells matins de boira dels que feia molt de temps que no gaudia. Em sentia a Vic i formar part d'un Vic molt particular, estimat i sentit. Els barcelonins i els vallesans que venien a mercat per la C-17, no s'hi veien i anaven a poc a poc. Tornava d'enllestir unes hores de feina, d'escoltar el mans i de desconnectar de la insofrible Cóppulo. Sortir al carrer a impregnar-me i no era pas sol. Sentir comentaris i fer-ne algun. Com abans. Esperança que no s'alcés i s'ha alçat un pèl més tard de les dotze. Ja no ha estat com abans. Tampoc ha sortit el sol esplendorós. Poca esperança, a hores d'ara, que cap a hora foscant, la boira enllamini els carrers de l'antiga ciutat dels Sants i l'embolcalli amb arcaica identitat, fugint del calca manies globalitzat del què és ara la ciutat de la plana. Estandardització del tot plegat, plena de llums, de claredat i de cap misteri que no obligarà a resseguir les ratlles de la carretera als vilatans de la comarca quan tornin a ca seva. Semblen abocats a endinsar-se i tafanejar les franquícies igualitàries d'arreu i d'enlloc amb la certesa que la boira els seria una molèstia. M'hauria fet il·lusió, avui, precisament avui, poder arribar a imaginar i ser capaç de distingir fantasmagòricament la silueta del campanar des del pont de Queralt i m'hauré de fer fotre. Sempre veure'l com el qui veu una postal. El concert per a violí en re menor de Mendelssohn m'anima. Sort. El temps incideix en l'estat d'ànim. Boira. Enyorança i desig de l'abraçada humida i embolcallada no exempta de misteri, del veure sense veure i de no saber massa què et trobaràs poc metres endavant i amagat del darrera.

Comentaris