No vol ser cap cançó

Dissabte 8 de novembre 2014

Ens aquest país no ens perd, més aviat ens guanya l'estètica, excés, també. El meu país, i no vol ser cap cançó. El riu, els colors toscans de les adoberies i de la catedral, el fred, m'han dissipat el mal humor arrossegat de les set hores treballades avui. Dissipat i plausiblement acontentat. Trair els principis, si és que se'n tenen, els que t'adones que no serveixen de massa, encara que els manifestis i els intentis defensar. Saber que poca cosa hi ha a fer. Sensació de soledat. Inconsciència general de consciència de classe sense la cerca de tendències esquerranes. Un llençol perdut a cada bugada, un  dret de menys i un deure de més cada dia per la por a perdre i es va perdent tot. Política perversa del benestar, tolerat, assumit i de la por interessada aliena impregnada, volguda, consentida, pels que no donen i només reben, no pas garrotades, dividends, ells en reparteixen, de garrotades i de misèria, la pitjor, i no pas la material.