Por a la competència

Dijous 13 de novembre 2014

Tornar a escoltar Egmont. Dèries que em venen de la mateixa manera que se'n van. Em va passar amb el segon vals de Shostakovich. Dies de poca lectura i de molta feina. Canvis, un torn de més i més personal. N'estic content. Controlar més coses i sensació de donar poc l'abast pels mateixos diners. Restar més hores al despatx i poques a la nau. Més estona d'escoltar notícies i a les onze començar a escoltar música clàssica. Contractat més personal i poc de profit. La societat que tenim i que hem deixat crear. Mà d'obra provinent del totxo, poc qualificada i molt poc formada. La realitat d'un país, d'un estat, igual, d'aprofitats i de venedors de fum que no es pot ni ensacar. Situació generadora de pors competencials. Més personal, més producció, més volum, no sinònim de més productivitat ni de més beneficis. Els números em refilen les orelles quan els escolto i m'eixamplen la retina quan me'ls miro. Descompensació un pèl, només, desafinada. Una part, només una, de la meva responsabilitat i no pas decisòria, relacionar volum, hores treballades i productivitat. Competència molesta si hom es considera acomodat i no s'és honestament competitiu. Necessària i cal sempre si hom vol millorar. Progrés. Esmorzant, mentre enfilàvem cap a la cova de trols de l'Aguilar; el de sempre, el que mai ha sortit de la cova, el que sembla una teresina, i no passa de ser pinxo de poble, patia per l'augment de personal a l'empresa, i no pas com una cosa bona, més aviat perquè cobren menys del que deu cobrar ell i jo mateix. Pensar que si funcionen i, si el cap s'estalvia no sé pas quants euros l'any, el fotin fora. Legítim. Pors preventives del què pugui passar. Em molesta aquesta visió del món. M'ha passat pel cap l'argumentació i no he comentat res. Hauria estat inútil. Només un pensament amarg. Pensar que si ell fora empresari actuaria d'aquesta manera. Repelós. Primar un míser benefici a curt termini per a no ser productiu, ni competent a mig ni a llarg termini. Cap mena de discussió i endinsar-me a la cova amb els mateixos trols de sempre, els que sempre diuen i fan el mateix. Els dos cafès servits al taulell, algú ja havia avisat que arribàvem, una ínfima part informadora de la feinada diària.