La mirada dels ulls

Diumenge 30 de novembre 2014

La mirada dels ulls, l'acte més imparcial del món. Els ulls miren, els sentiments i els records es cuiden de la resta. Avanço en el jo confesso. Avui o demà acabaré les mil pàgines. Clos i tancat a casa. La vida que ara porto. De treballar a casa i de casa a treballar. Va plovent i em dedico a escoltar Pink Floid, the dark side of the moon. Un clàssic dels altres clàssics. Clàssic, anar trenta anys endarrerit i poder-ne gaudir sense passatgeria efímera de la immediatesa, fins al darrer dia, el de l'oclusió. Un goig i una sort. Positivitzar i eludir la banalitat, el plaer fugisser torrencial i gens penetrador. Un company de Tona sol trobar el poble com el més bonic del món, igual que l'Adrià Ardèvol i la Sara, la companya, es limita a manifestar que el poble més bonic del món és bastant lletget. La mirada dels ulls. Tona, res de remarcable més enllà d'un encreuament de camins. Vallès, Osona sud, Montseny i Moianès, aigües termals i estiueig un grau per sota de Sant Julià de Vilatorta, Taradell i, fins i tot, de Centelles. La mirada dels ulls, la mateixa que l'atorgada a Santa Eulàlia de Riuprimer, un racó de món, a set quilòmetres de Vic fent de frontera al Bages, emboscat i enclotat. On va néixer la mare i que poca cosa en volia saber. Jo tampoc massa, però, és clar, forma part d'un racó de la meva vida i a Can Ton o a Can Miquel, on segurament mai aniria, i on tinc la sensació que podria arribar a ser algú i formar part, llunyana apropable, pel simple fet que m'ho miro amb ulls diferents, els meus, impregnats d'una mena de sentiments, ni volguts ni enyorats, records ensucrats de velles estones i sense desig de retorn, amb emocions no expressades ni expressables; malgrat Tona i Santa Eulàlia de Riuprimer, com molta gent, com la majoria, siguin, un i altre, pobles bastant lletgets amb la gràcia, reiterativa, cercada només amb la mirada dels ulls, d'uns ulls molt particulars i molt poc objectius.