Aquelles que no em cauen mai

Diumenge 9 de novembre 2014

Tornat de la mesa volia escriure i no em vaig veure en cor. No era emoció el què sentia, no. Content. Satisfet. S'escau. Em sol passar. Sentir-me formar part de la història i de saber que s'estava fent quelcom important. Esgotat, ahir i avui. Em van sobrar els polítics que eren a les meses i els personatges il·lustres que també hi eren. No els hi tocava. Era l'hora dels que som com jo, dels anònims, dels que no paràvem de garlar, de petonejar, encara que no sigui el que més m'agrada, els que ho fèiem amb franquesa gota interessada. Manies. Prejudicis. Ho solo entendre com a sentiments en estat pur, gens embrutits, es pensi com es pensi, es voti el que es voti; com aquella senyora gran que va abraçar l'urna quan va acabar de votar i es va posar a plorar al meu davant com una Maria Magdalena mirant el Crist penjat a la Creu, anònima i no pas una qualsevol, algú important en els seus sentiments gota barats. La vaig abraçar i es va endur un bes a cada galta compartidament agraïts. Senzill: el que li deu representar el país, la terra, la llengua, l'ànima; això, el que sempre solo pensar que pocs polítics, cap materialista, segur, no tenen cap dret a jugar-hi. Cap. Massa important. Massa sentit. Si el pecat, el mortal, existeix, deu estar aquí. El plor, segons quin, el sentiment espontani, és massa bonic, massa massa i no hi trobo cap adjectiu definitori, perquè simplement ploraria si no és que a hores d'ara no hauria estat be que m'hagués caigut alguna punyeta llàgrima d'aquelles que no em cauen mai enfora.