Als dos braços

Dilluns 13 de novembre 2017

Poc em poso malalt, o deu ser perquè massa atrotinat ja estic i el dolor dels ossos artrítics em sorprèn amb ilògica intermitència. Intento no sentir dolor quan m'esdevé. Sofert fins a uns límits. Massa estona als peus del canó i abocat als peus dels cavalls desbocats. Metàfora del tot plegat i del no gaire res, i no sé si resulta comprensible. Dificultat no extrema per a poder caminar. Dissimular suposada coixesa que ben podria oferir llàstima no volguda. Un estúpid orgull em venç per a tirar endavant i defugir de jaços i de sofàs que dolorosos moments no alivien ni curen. Artritis al turmell esquerre. Demà pot ben ser que m'afecti el maluc o al braç, o als dos braços, és molt possible. No em quedaré al sofà, ja ho faré una estona quan arribi de treballar. Estaré sol i restaré en silenci. Escriure en futur simple. Mal em fa i em faria igual, estigui a la feina o a casa migrat. Em bellugaré i em distrauré amb mancada distracció i de rutinari no pensar, tot distraient el dolor en afanyada laboriositat.