En verda illa

Dimarts 28 de novembre 2017

La Berta en va complir vint-i-quatre el diumenge. No en parlo mai gaire. Tampoc parlo massa de família. Parlo més dels pares absents. Dels meus morts també. Moments, íntims, no pas deprimits. En solo parlar amb alegre enyor. La Berta viu a Londres. Gaudeix d'una beca Marie Curie. Me'n vanto amb discreció. Un cervell que ha hagut d'anar a buscar-se la vida a fora. Escrits obvietats no gaire inspirats. Els fills qualificats emigren d'aquest estat tenebrós repressor mancat d'oxigen. Pudor de sagristia resclosida. Tenebrós. Costarà que torni. I la república, una possible solució, trepitjada per a una mena de cosa nostra o cosa privada, tant se val, que sembla que tota cosa mantingui atrotinada. La seva vida allà i benvinguda quan arriba. Desil·lusionat d'aquesta Europa que tan havia fascinat al pare i a mi fins no fa pas gaire. I no sols és cosa de l'estat que ens força a viure-hi, també és cosa d'aquest país, el del cop en fals i dels arrossegats que sensació donen de no tancar mai la botiga perquè els fa pànic sortir de darrera el taulell. Penso en el pare i de què en pensaria de tot plegat. Era un home que formava part del món que li tocava viure. Orgullós estaria de la néta instal·lada en verda illa i potser s'hi arribaria.