Viuen de la moma

Diumenge 19 de novembre 2017

M'arribo a creure, i ben cert, que a cada generació de catalans alguna o altra clatellada dels rancis castellans ens cau. Enfrontats amb aquesta mena d'enganyifa d'estat, de garrularia endèmica, diria que gairebé genètica, per més estudis aconseguits en terra castellana tinguin els que hi viuen. Sembla que entenguin tots el mateix, i no deu ser veritat. Genètica encrostada que no se'n va ni amb raspall de pues de ferro i abundant lleixiu vessada. Sovint la crosta es mostra ridícula, però quan actua, el primer riure graciós es transforma en una mena de trista ràbia que avançar no facilita. A uns el hi va tocar un bombardeig, als altres els hi van muntar una guerra i a nosaltres ens empresonen bona part del govern. Aguantar amb paciència, amb bona cara, l'inaguantable acatar unes lleis que se'n fan dir. Els acòlits, ben nostrats, no pas diferents dels de tota la vida i en tot moment, viuen de la moma. Se saben moure entre la mucositat i engrunes ben peixades n'arrepleguen. No la volen deixar. Es troben còmodes en la cosa seva i no volen la cosa pública. I nosaltres decepcionats. Ens en tocava una i ens ha tocat. Vull arribar a creure que massa por no hi ha i sí determinació escaldada de nous objectius per a començar-nos a preguntar si és que encara l'espectacle no ha començat de debò.