Encara hi són

Dimecres 1 de novembre 2017

Escric. Hi ha dies que valdria més no escriure res i passar de llarg. Tenia un bon dia que se m'ha estroncat de sobte i de molt mala manera. M'he llevat com sempre, com un dia normal. No em fa res. Sensació que no ho sembli. M'agrada la feina i em sento necessari. Aquí ho deixo. Important. Em manca quelcom que no escriuré i que ho acabo escrivint: esbarjo, expansió i excessiva dosi de broncs. No ho hauria d'escriure, cert i poc intel·ligent desbarrament. Una incògnita que la terapeuta, la que em va tocar la setmana passada, no acabava d'entendre, o massa ho entenia; es fa la tòtila, i massa considerat em considerava davant dels conflictes vitals i existencials. No se'm deu entendre. No sóc puta ni llest per anar per la vida i ase dels cops per a massa puta i llest que volta per aquests món de Déu o del diable. Els pares i en Miquel no s'han mogut. Encara hi són. En Joan i la tieta Carme tampoc.