Mira que poc costa

Divendres 3 de novembre 2017

Facilitat de complaure i de complaure'm. Sorpresa de poder fugir de la normalitat, una de les meves absurdes obsessions que no sé com desempallegar-me'n. Voldria saber interpretar la normalitat. Sortida inesperada a Moià, a només vint-i-cinc quilòmetres de Vic. Hi havia passat un munt de vegades i no m'hi havia parat mai. Donar opció a badar i a poder perdre'm tot observant edificis perduts en carrers complicats. Cases de pedra vista no arrebossada. Façanes no pintades de colors estranys que no escaurien en aquell entorn. Visita habitual a l'església i al bar del poble, un de tants, n'hi ha molts. D'esglésies suposo que més n'hi ha, però m'aturo, per fora, està tancada, a mirar la principal, la de Santa Maria, a cavall entre el darrer barroc i el primer neoclassicisme. Campanar octogonal molt elevat i visible des de molta distància. Façana realment sorprenent. Simetria neoclàssica i amb arguments sòlits del barroc més tradicional: fris recaragolat als dos extrems del frontal i quatre columnes salomòniques, dues a cada canto de la façana que emmarca la porta d'entrada, florejades que donen a ponent i just al costat de la que va ser la casa del darrer conseller en cap abans de la desfeta, una de tantes. Desfet, un mateix. Som divendres. Estrany i diferent del que solen ser els divendres d'insulsa monotonia. I no per fer res de més, mira que poc costa. Es tracta d'apuntar només un bri de felicitat. Sigui el rondar per quatre carrers mal comptats a l'hora que la llum ja se'n va, o contemplar una església barroca o beure's una copa de vi negre poc consistent i de bon tast del pla del Bagès, acompanyat, no pas sol, en un cafè de bon estar. Ben prou en tinc. Mira que poc costa.