El dia de la lluna

Dilluns 6 de novembre 2016

Dilluns, el dia de la lluna dels romans, el de les dues cares, la que s'ensenya i la que s'oculta. No fa pas massa, bé ho recordo, m'era insuportable la cara oculta negra i fosca i cap cas mostrava per la mostrada, la que, a hores d'ara, m'atrapa i em dóna bones sensacions quan giravolto la rotonda del Vic sud cada dia a les quatre poc tocades de la matinada i el cel viu absent de núvols. Llunat i abonat a la mala lluna de l'existència de qui cerca bona lluna vital, la que no em canso de cercar i que sovint, encara que no ho sembli, cerco i la trobo en segons quins moments, en quins entorns, que no solen ser els habituals de cansada quotidianitat. Els moments solen ser breus, molt breus, de poca contingència i de massa imaginació de realitats paral·leles. Expansions grates, necessàries, del tot imaginàries, res de tangible ni de real, que, en el fons, o en cap mena de fons, frustració ofereixen per manca de materialització. Sàvies actituds no solidifiquen com ho fan les estúpides rebequeries que poca cosa aporten. Serà perquè em miro, per grata obligació, la lluna, a hora prima, per casualitat, perquè se'm mostra com una figura bella, i la observo fugisserament, i no apostrofo, per significació, com el simi no fugisser i absort que sembla no entendre, però que ho entén amb incerta claredat, la petitesa i la grandesa de tot plegat, de la vida i de l'existència, fins i tot.  

Comentaris