No ens ho hem d'arribar a creure

Diumenge 5 de novembre 2017

No defallir. Enganxada de cartells. Venda de domassos a la parada. Diumenge. Cafè a l'sport. M'he saltat la ruta Bach. Desempallegat, per necessitat, perquè ja tocarà autocrítica severa, quan toqui, de tot el que ha passat i del què esta passant. M'hauria de creure amb el dret de voler-ho saber, i més quan m'adono que he donat explicacions que se'm desmunten per manca de consistència. Serena dignitat ens empara quan diàleg no hi ha, i no n'hi haurà. No em som culpables. Em dol parlar amb gent disgustada que no se sent enganyada, perquè es nega a voler-se'n sentir, però sí que transmet immensa sensació de maltractament, abandonada de justícia i que no es cansa de la retòrica de l'ara què? Tornen. Canalitzen i es reinventen el seu enuig que els hi resulta difícil de controlar, aferrats en una mena de sàvia desesperada esperança de fer veure i intentar creure's que no tot està perdut, perquè no ho està, i que la república està segrestada o ha estat parida sismesona incubada per jutges de tèrbola justícia. Massa hi ha qui no es creu que tanta maldat pugui existir, com tanta mentida manipuladora. Costa de creure. No em som culpables i no ens ho hem d'arribar a creure; la mentida potser sí, però la culpabilitat, la nostra, de cap de les maneres.