Perill semblant

Dijous 16 de novembre 2017

Blog que fa pensar en una mena de sessió terapèutica permanent. No m'hi atabalo. Quan em recloïa, i quan encara em recloc, agafo enrabiades. Abans n'agafava més, moltes, massa i dolentes, sovintejades, inútils i de particular afectació gota forastera. I de què servei? De ben poca cosa. I més en dies enfarfegats com els que ens toca viure. Dies mentiders, dolents, afartats i mancats de serenitat per a qui moderació, diàleg i sentit comú predica. Una mena de món al revés que esgota i que perillós i poc sa suposa embolicar-t'hi amb cega plenitud. Perill semblant em suposa l'altre extrem, el de no embolicar-se a res i abocar vida a existència i a pastoreig que no m'interessa experimentar per falsa, o per massa certa, sensació de simplicitat. Impressió, una més, i particular com totes les que se senten, la que m'he endut aquest matí, quan tornava de l'esbarjo, presa la darrera dosi de cafeïna, de la cantina, on em sobra el cridaner de sempre que poca cosa diu perquè sempre diu la mateixa; i a fora, al patí hi havia els companys de feina fumant i res deien o deien el que em sona sinònim. El que sempre diuen, el que solem fer tots plegats i no ens adonem.