La feina m'empaita

Dimecres 15 de novembre 2017

Impossible i ho arribaré a aconseguir, potser no del tot i sí a mitges. La feina m'empaita, la que m'obliga, la que m'imposo i la domèstica. Tragí que em pertoca i que poc, o massa, m'obliga. Glatit d'ajeure'm, d'arribar a casa i llegir, llegir, música, música i m'adormo quan hi estic. Em sona com un somni impossible que només aconsegueixo en aquells cinc, deu, no pas més, minuts de vigília, abans de començar a perdre el món de vista. Enfonsar-se en somnis que sovint es transformen en precipitats malsons d'angoixes no superades rebotades que, curiosament, no trenquen el son profund, i que sofriment comporten. Tornar a la realitat quan el despertador sona a les quatre menys deu de la matinada. Descansat d'hores dormides i esverat de somnis no plaents que no han propiciat insomni. Sofert de realitat, de ferides molt mal tancades que supuren a hores d'ara i que hom hi vol posar remei allunyat d'inútils flagells. Al cafè de l'Atlàntida, tranquil, silenciós, no estrident, civilitzat, català, molt català, adjectivació que no em desagrada i poc em costa amplificar. Espera. Reunió a les set. No arribar a misses dites. Propens a arribar quan el sagristà fot d'hòsties al sagrari i el calze omple vi de missa i l'escatima perquè ell se n'ha fotut un bon traguinyoli.