Demà divendres

Dijous 23 de gener 2014

Avui és un d'aquells dies que m'imposo plasmar un petit pensament al bloc. Ho vull. Ho desitjo. En tinc ganes. Em manca la inspiració i en tinc consciència plena. Cansat. Som dijous. He renunciat a veure els partits del Barça si els fan més tard de les nou del vespre. Ahir era el cas i no el vaig veure. Una bestiesa intempestiva. Anys enrere hauria fet mans i mànigues per a no perdre'm el partit. Ara en puc prescindir. Atrafegat. Cruixit. Molta feina, moltes hores i poques de son dormides profundament. Sort. Minva de salut. Evident. Content. No satisfacció. Em caldria quelcom més, no sé què o, si ho sé, callo. No volia escriure i escric. Esborrany en format paper, com sempre, pel simple fet que no sé escriure directament a la pantalla. Sóc d'una altra època, de l'època on les lletres de les cançons deien coses, les que deien i les que volien dir sense dir-les, les picants, les perverses i les rebuscades ... totes. Ara mateix escolto Pink Martini, je ne veux pas travailler, amè, divertit, entretingut ... música francesa interpretada per americans que sona afrancesada, deliciós i jo escrivint ximpleries sense sentit i sensacions que no porten a res. Ara m'ha aparegut Smile, cal un somriure, el cal, i no volia dir res, Déu ni do. Demà divendres. M'agrada escriure més enllà de si en sé o no. Cap importància, cap ni una, la que deu tenir.