El primer son

Dissabte 25 de gener 2014

Menys esgotat. Ahir no m'aguantava ni els pets. Treballar des de les cinc de la matinada a la una del migdia. He tornat anar a Barcelona. Jornada tranquil·la, de converses entretallades, variades i cap de concreta ni consistent, previsible del tot, en família i en un pis espaiós de l'eixample. No moure'm. Quan vaig a Barcelona m'agrada voltar, mirar llibres, compactes i badar. Avui una altra història. Arribar, menjar, restar tancat i tornar cap a Vic. Previsió i rutina i no és cap problema sempre que no es perpetuï l'existència en la insistència permanent de comportaments sense voler anar més enllà dels límits establerts i quan es vol allò que sempre tot sigui de la mateixa manera, sentint els canvis i les variacions com a  font de problemes mai no coneguts però si imaginats, m'ensopeix. Tinc la sensació que massa cosa se m'escola entre els dits. Sensació d'estar encapsulat en la quotidianitat més absoluta i m'ho he passat bé, com ho solo fer sempre. En Xavier, el nebot, feia divuit anys. Celebració. Eixample, Diputació entre Bailèn i Girona. Cafè del Centre a tocar. Zona confortable i amable de bon viure. Ara sóc a casa i no em veig en cor de posar les notícies per no posar-me de mala lluna. Perdre el temps. Cansament, son ... és veritat. La constant d'aquests darrers dies. Em faig pesat. Han engegat l'ordinador i em dedicaré a transcriure l'esborrany que he escrit a mà. Modificaré dues o tres coses fins que m'agradi i llavors a jaure al sofà a fer el primer son, el que més m'agrada. Petit plaer, ridícul i íntim. Llit, ràdio i avui ja he treballat i sortit. Un dia més i un de menys. Així.