L'èxit efímer

Dissabte 18 de gener 2014

L'arrogància i la insolència, encara que estiguin maquillades de bones maneres i de paraules mai pujades de to, molesten a qui les escolta. Autisme. Viure i creure's una realitat parella de poca cosa a veure amb el món on es viu i certa manca de coneixença del què està passant. Aquesta setmana a la Casa Blanca, la dels Estats Units, un personatge, també president de l'altra casa blanca, opinava sobre el procés català. Autosuficiència. Per sobre del bé i del mal. Conozco perfectamente el talante de los catalanes y de Convergencia. Vamos a llegar a un acuerdo. El tinc per un home intel.ligent, molt, i hàbil. L'entenc. Si visqués en el seu món, no mirés més enllà i els que veiés de més enllà d'aquí siguessin els que xarrupen del seu món, pensaria i veuria la realitat de la mateixa manera. M'haig de creure que els catalans que coneix i tracta deuen formar part del seu imaginari polític, social i econòmic, m'ho puc imaginar. Un món on tot deu ser cregudament vàlid. Ara la realitat és una altra, malgrat les por i les recances encara existents, i gent com ell sembla que no els passi pel cap demanar-se el per què de tot plegat i, si ho saben, no ho manifesten; certa lògica. Vamos a llegar a un acuerdo. Argumentari màxim i estudiat, res a l'atzar. Un plat de llenties i dos euros per anar a prendre una cervesa. L'estratègia a seguir fins ara amb el talante dels catalans. Enredada, una darrera l'altra. Model d'empresari enganyós i d'èxit efímer amb coixí milionari fet a base de talante subvencionat, explotació d'obra pública, de connivència amb el poder d'aquí i d'allà, amb el suport de la premsa amiga d'arreu i amb la solida solidesa econòmica dels amigotes del palco del Bernabeu.