Retòrica verdagueriana

Dilluns 6 de gener 2014

Cada any cavalcada més llarga, més espectacular, més americanitzada, menys autèntica i menys màgica. Cada vegada eduquem més a la canalla en la no ponderació, a no saber regular cap mena d'emoció ni d'impuls, a fer-los sentir el centre de l'univers quan són el darrer mico de la cadena, a fer-los creure que l'avorriment és dolent ... sembla que sempre calgui cercar quelcom de nou, de sorprenent i penso, sincerament, que no cal. Deteriorament de l'essència any darrera any. Hi acompanyo els nebots i m'ho miro. Contradictori. L'entorn de Plaça hi acompanya i el discurs d'en Melcior sempre el mateix, espero que no el canviï mai, des de que l'escoltava enfilat a les espatlles del pare, igual com el van escoltar en Gil, mig espantat, ahir a les meves espatlles i la Bruna a les espatlles del seu pare. Només trobo a faltar, i no per obviament, sabia que estava malalt i no sé si ja ens ha deixat, la veu barroca i vigatana del cronista, el Permanyer de la ciutat de Vic, en Josep Maria Solà i Sala ... no és el mateix, n'hi ha d'altres que ho proven, que s'hi esforcen, trobo que no se'n surten pas massa, potser s'adapten més a les necessitats de la mediocritat dels nous temps, del que volen que siguem i no hi puc estar massa d'acord. Trobo a faltar aquella retòrica verdagueriana estupenda, aquell parlar antic dels pagesos de la Plana, aquell parlar de la Renaixença adaptat als nous temps sense perdre la primitiva essència, sorgida del contacte amb els homes i les dones del terrós i del parlar de la ciutat i dels pobles de la comarca. Parla elaborada a base de bagatge d'hores i hores de lectures i d'estudi allunyat de qualsevol tipus d'espectacularitat i de sofisticació.