La pell de be

Dijous 30 de gener 2014

Dia molt tèrbol i no tempesteja pas. Ximpleria sublim. Em qüestiono que fàcil ha estat i està pels benpensants, per la gent dretana, pels que també treballen, però d'una altra manera, sense masses esforços, incidint insidiosament en la exigència, cercant, sempre, sucosos beneficis. Els hi diuen els llestos, els altres, forma amable, devem ser els no llestos, els encantats. Ara escric per escriure, per imposició i per mala llet, per què no? No em vull abatre. En dec tenir més d'un més de dos o de tres motius. Potser cap ni un, en sóc conscient. Com en Met de Ribes, anar tirant i poca cosa a fer. Pessimista. No. Massa esforç i masses sortides de sol per a poc benefici. Se'n surten i no els vull donar peixet. Obsessió? Certa. Com el pare quan deia que el Franco ens volia idiotes i no calia que ho fóssim. Ara tampoc cal, encara que ho vulguin i a les espanyes votin als que volen que ho siguem. Dues alternatives: idiotitzar-nos sinònim de suïcidi o, com en Primo Levi, resisitir, militar i testimoniar la realitat, la quotidiana, la de l'empobriment, la de la regressió en els drets, en les llibertats, la de l'enriquiment dels podrits benestants de sempre, en l'augment de les obligacions de tota mena i amb la manca de compensacions, la de ser víctimes victamitzades pels botxins de la pell de be.